Judici a la consciència

Un home indolent que es passeja per la vida amb sorprenent indiferència. Estrany i estranger de si mateix. Amb la consciència adormida que, a poc a poc, es va despertant entre les parets de la cel·la on espera la guillotina. Va cometre un incomprensible crim sense que l'assaltés cap mena de culpa. Així és el protagonista deL'estranger, la primera novel·la d'Albert Camus, que arriba demà al Teatre Lliure de Gràcia en una adaptació de Carles Alfaro i Rodolf Sirera que dirigeix el primer. Francesc Orella i Ferran Carvajal comparteixen el paper d'aquest inadaptat Meursault en una aposta teatral que busca endinsar-se en el seu pensament.

El director valencià recorre al desdoblament del personatge en els dos actors per recrear el naixement de la pròpia consciència. Per remoure, en el dialèctic joc escènic, els fantasmes. «És el mateix jo, en estats diferents»,diu.

Peça fundacional de l'existencialisme, la novel·la que Camus va escriure el 1942, en plena segona guerra mundial, aprofundeix en l'«absurd i la casuística de l'existència; en l'arbitrarietat del destí», subratlla Alfaro. Estendard de l'apatia i l'escepticisme, Meursault no actua mai per pròpia voluntat, a excepció del tret -«seguit, després d'una pausa, de quatre trets més», remarca el director- amb què va matar un àrab. La condemna va més enllà d'aquest crim i es projecta sobre l'individu incapaç de mostrar cap sentiment davant la tomba de la seva mare. També és significativa, afegeix Alfaro, la seva relació amb Marie.«Quan aquesta li pregunta si l'estima i si es casaria amb ella, ell li respon que no, però que si vol es casarà perquè és un fet sense importància».

Màrtir de la veritat

Hi ha en Meursault molts trets per al debat. És un individu que arrossega l'hàbit de la franquesa.«Té la malaltia i la virtut de ser incapaç de mentir o fingir», i això origina, segons Alfaro, certa empatia amb el personatge.«Provoca enveja escoltar un home tan autèntic. És un màrtir de la veritat».Una sinceritat que planteja interrogants:«¿Es pot conviure sense mentir? ¿És necessària certa hipocresia?».

«Estranger de si mateix i de la societat», Meursault deambula pel món sense haver-se adonat de la seva existència, diu Alfaro. Aliè als valors i els models de comportament que l'envolten; a les decisions col·lectives, s'instal·la en la passivitat absoluta.«És un ésser diferent que no vol ser diferent. El seu objectiu és no significar-se però acabarà fent-ho amb l'homicidi».

Notícies relacionades

No em miris, no em miris...

Oriol Broggi presenta un muntatge de ‘La tempestat’ "a l’antiga"

En el paisatge negre d'aquests temps, elsMeursaultses multipliquen.«Jo en veig molts, fins i tot pel que fa als sentiments. Gent que pren distància respecte del seu món emocional, incapaç de comprometre's ni en les idees ni en la parella. Ara resulta molt temptador optar pel plaer davant d'un destí tan fosc; adoptar una moral sense culpa», observa el director.

¿Què fem amb els nostres pecats? Heus aquí una altra de les qüestions que emergeixen en la novel·la. Als ulls d'Alfaro, Camus creu en un Déu de la consciència.«No hem de delegar, hem de carregar amb els nostres actes». L'únic jutge és un mateix.«La justícia és la pròpia consciència», postil·la.