'Mongolia' es fa llibre (roig)

Des de fa un any, anar al quiosc de premsa és una experiència de conseqüències imprevistes. Entre les portades dels diaris i les revistes del cor és possible ensopegar amb titulars, amb lletres grans, com: «El rei podria violar-te», «Rajoy ha mort», «Gallardón va avortar» o «Una, gran, puta¿ i Ramoneta». Els firma 'Mongolia', una publicació especialitzada en sàtira política que en 12 mesos ha aconseguit agitar el panorama de la premsa i l'humor nacional, després de recollir inesperades adhesions i de provocar incomptables riallades entre la seva creixent legió de seguidors. Ara, les seves pulles contra el Govern, la banca i l'Església han arribat al món editorial, amb la publicació d''El libro rojo de Mongolia' (Reservoir Books), que surt a la venda aquesta aquesta setmana.

Si sembla un disbarat posar en marxa una empresa periodística en aquests temps, encara ho és molt més fer-ho en paper, un format que amuntega cadàvers cada mes. Però els membres d'aquest col·lectiu, format per mitja dotzena de periodistes, dissenyadors, i editors, donen raons de pes per embarcar-se en una aventura a priori tan mancada de sentit, i que a més a més es nodreix de l'absurd per sobreviure. «És ara quan fa falta», raona Eduardo Galán (Oviedo, 1980), antic col·laborador de diaris i revistes de cine, i un dels fundadors de la nova publicació d'humor.

Sense transmetre cap senyal de grandesa, els creadors de 'Mongolia' es declaren hereus de la llegendària tradició de premsa satírica que va llegar recordades capçaleres al llarg del segle XIX i una gran part del segle XX. «Ens reconeixem en 'Hermano Lobo', 'La codorniz', 'El Papus', 'Por Favor'... A Espanya sempre hi va haver bones publicacions d'humor polític. Però quan es va consolidar la democràcia, tot això es va acabar», explica Galán.

LA MORT DE LA TRANSICIÓ / No va ser casual aquella sobtada sequera. «Als anys 90, i fins fa poc, aquí es vivia molt bé. La gent et deia: ¿per quin motiu has de protestar? Treure 'Mongolia' fa 10 anys no hauria tingut sentit», comprèn Darío Adanti, nascut a Buenos Aires fa 41 anys i resident a Espanya des d'en fa 15, temps en què s'ha dedicat a col·laborar en multitud de revistes, fanzins i tebeos. Ara, la situació política i econòmica del país, que ells defineixen com «la mort de la Transició», ofereix el caldo de cultiu ideal per capgirar la realitat pel costat de l'humor més sarcàstic i combatiu.

A aquestes altures, el que hauria estat normal seria que haguessin llançat la revista a internet, però als seus autors això no els va passar pel cap. «A la xarxa abunden tota mena de bogeries, el nostre missatge hauria estat un més. En canvi, posar un exemplar de Mongolia al quiosc equival a col·locar al mig del carrer consignes que fan pensar. Hi ha quiosquers que es disculpen per vendre el nostre diari, però no el retiren, perquè la gent el compra».

Juntament amb Bravo i Adanti, el nucli dur del col·lectiu el formen el dissenyador gràfic Fernando Rapa (París, 1969) i l'autor de fanzins Eduardo Bravo (Madrid, 1973). Posa ordre a la quadrilla Gonzalo Boye. Van recórrer a ell buscant un advocat -«pel que ens pogués passar», apunta Adanti-, i al final va acabar sent el seu editor.

Notícies relacionades

Gustavo Adolfo Tarí, dissenyador: "El vestit de Melody ha guanyat Eurovisió"

Milers de persones surten al carrer per la Nit dels Museus

En un any de vida no han hagut d'enfrontar-se amb la justícia, encara que no ha estat per falta de ganes de molestar. «Has d'atrevir-te a traspassar els límits si vols provocar. Estem radicalment en contra de la correcció política», afirmen a tomb de les apostes més agressives que han llançat des de les pàgines del mensual, que ara continuen amb les del llibre.

Si en unes s'enganxen a l'actualitat i treuen suc amb delectació i mala bava al Rei, al Papa o al Bárcenas de torn, en la versió editorial es posen atemporals i històrics. «La idea era ficar en una coctelera la revista 'Cuore' i l'Enciclopèdia Britànica», explica Eduardo Galán per descriure un volum caòtic i anàrquic, ple d'impactes gràfics i lèxics, en el qual un particular 'Diccionario de la patria mongola' es veu esquitxat de documents com un test d'espanyolitat, un informe sobre relíquies religioses i entrevistes fictícies a personatges com Mao, Jim Morrison o Descartes. «L'objectiu era fer un llibre per llegir mentre ets al vàter», defineixen.