Desencant generacional

Pitusa, així li deien a casa, i encara ho fan, a Llucia Ramis (Palma, 1977). De nena, aquesta periodista i escriptora no volia ser princesa, volia ser arqueòloga o restauradora, i una mica de vocació li deu haver quedat per embarcar-se en la calidoscòpica i evocadora «aventura», a estones gamberra, a estones tendra i entranyable, de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna), que «no és una autobiografia», alerta, però no li falta gaire. «He anat al meu passat i he ficat les mans a la terra per buscar les coses de la meva família, per restaurar-les i arreglar-les, sense embellir-les, i poder després mostrar-les al lector».

I amb lluminosos retalls de memòria, d'imatges i moments, propis i dels seus pares, avis, besavis..., recorre l'exòtica història familiar, des dels rics avantpassats belgues, passant per París, Astúries, on van fundar el 1833 una empresa minera, i Madrid, fins a Mallorca. «He buscat la resposta a l'eterna pregunta '¿d'on véns?' per fer-me una idea de com he arribat fins on he arribat i a la vegada com hi hem arribat tots. És una obra multigeneracional», explica Ramis sobre aquesta crònica amb pinzellades de ficció que significa el seu madur retorn després de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys i Egosurfing, Premi Pla 2010.

FRACÀS / La narradora té 35 anys, està en atur i sense parella i després d'anys d'independència es veu abocada a tornar a Palma, a la casa familiar, veient que l'única cosa que té és un currículum. «És una involució i un reflex de la frustració, el desengany i la sensació de fracàs» amb què la crisi sacseja la seva generació. «La meva tia àvia li diu als néts: 'hi ha una generació per crear riquesa, una altra per guardar-la i una altra per dilapidar-la'. I un nét diu: 'i nos-altres som la generació dels idiotes».

Ramis cita una frase del llibre: «A la generació dels nostres pares els van fer creure que eren capaços de tocar la Lluna, la meva ha comprovat que els somnis s'estavellaven en directe». «Ells eren els creients i nosaltres els crèduls -afegeix-. Veus la seva frustració al veure que tot allò pel que havien lluitat durant el franquisme s'ha acabat així. Ells, progres i socialistes amb fe cega en la transició, que et van educar perquè trobessis feina, i et veuen en atur. I per a nosaltres és desencoratjador haver-te esforçat i preparat com et deien i veure que no tens futur. Creies que si et portaves bé els Reis et portarien regals...».

«Hem arribat fins aquí perquè no hem cuidat bé el que havíem construït -opina-. En la transició es van tolerar coses que no s'haurien d'haver tolerat pel bonrotllisme d'evitar el conflicte, perquè es venia d'una guerra civil i una dictadura. I ara hi ha una ultradreta dins de la dreta i corrupció en tots els partits. Però en moments de crisi no pots seguir ploriquejant, cal fer alguna cosa».

No obstant, no ha escrit una narració pessimista, puntualitza. «Quan tot va malament sé que em queda la família, que em queda Mallorca com a refugi i, sobretot, em queden els records, la nostàlgia, aquella felicitat que s'ha de preservar i que mai et podran prendre».

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

«Però la família, a més d'un refugi és un llast. En la meva ¡t'exigeixen ser intel·ligent i que el teu nòvio també ho sigui!», etziba Ramis amb el seu esclatant riure -la seva forma «de combatre la timidesa», confessa aquesta fan d'«una cançó de Sr. Chinarro que deia: «tímidos del mundo uníos»-. Per a premisses, una de la seva àvia -«És molt sàvia, té 92 anys i fuma un paquet de tabac al dia»-:

«Tots els homes del món no valen una llàgrima teva».