Joan Isaac i els 10 pianos

Joan Isaac té clar que Ca-talunya «és un país de pianistes» i per rendir-los homenatge s'ha inventat un projecte minuciós: el doble discPiano, piano, on revisa 20 cançons del seu repertori amb deu executants d'aquest instrument amb els quals ha treballat al llarg de la seva carrera, a dues cançons per cap.Patums del teclat com Francesc Burrull, que va firmar els arranjaments del seu primer senzill,I som tu i jo(1973), i que destaca la diversitat d'accents apreciables al disc. «Cadascun dels pianistes toquem de manera diferent, i el Joan s'adapta a tots. Té intuïció però també ofici, i això avui va molt buscat», reflexiona.

Piano, piano no és ungrans èxitsde Joan Isaac, ja que el cantautor ha volgut reivindicar partitures poc prodigades del seu repertori. Aquí no hi ha rastre d'A Margalida, però apareixen peces estimables de la seva primera vida artística, comUn dia partiréi A l'Estació de França. «He triat cançons que són com cares B dels meus discos, i he pensat en quines eren les més adequades per a cada pianista», explica. Totes les peces estan interpretades a veu i piano, sense additius, i així adquireixen un nou poder expressiu. A part de Burrull, desfilen pel disc l'italià Eros Cristiano i vuit pianistes molt reconeixibles de l'escena catalana, vinculats a mil i un projectes de cançó, pop i jazz: Manel Camp, Lluís Vidal, Antoni-Olaf Sabater, Xavier Ibáñez, Jordi Badia, Jordi Vilaprinyó, Conrad Setó i el seu actual còmplice estable, Enric Colomer. «La idea era reunir pianistes de diferents generacions que han tocat amb mi. Eren deu clavats, i hi són tots».

Aquest diari en va reunir sis al voltant del piano noble de l'Ateneu Barcelonès i tots van destacar la llibertat que els ha donat Joan Isaac. «Era com si fóssim actors d'una pel·lícula i ens diguessin que féssim de nosaltres, sense encarnar cap personatge. En aquest disc la diferència és un valor», assenyala Setó. I Isaac, que durant la gravació no va permetre que cap pianista escoltés el que havien fet els altres, va encara més lluny. «En el fons, jo els acompanyo a ells. Són deu personalitats que vénen de mons diferents. El Xavier del pop, el Lluís del jazz, el Francesc és més arranjador, el Jordi Vilaprinyó de la clàssica...», enumera.

Notícies relacionades

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

El Liceu Mar transformarà 32.000 metres quadrats del Port Vell i costarà 50 milions d’euros

EL COMPOSITOR I EL MÚSIC / Els pianistes elogien el material que Isaac els va entregar («les teves cançons no s'assemblen entre si», li adverteix Burrull) i consideren que el cantautor és un músic en el sentit més integral i professional del terme. L'al·ludit ho nega. «Jo sé uns acords i tinc certa capacitat de fer melodies amb ells. Intento fer cançons amb una estructura estable; cançons lògiques, amb una tornada marcada, comptant els passos de cada estrofa perquè tot quadri. Però no sóc un músic, sinó un senyor que fa cançons. Els músics són ells», considera.

L'última gesta de Joan Isaac ha estat reunir els implicats (tots menys Cristiano) en un recital únic, aquesta nit a l'Auditori Pau Casals, del Vendrell. Una sessió per a la història. «Serà difícil repetir-ho, però m'agradaria fer-lo a Barcelona. Ho intentarem a la tardor».