Marlango fa el salt de l'anglès al castellà

Després de 10 anys i quatre discos, Marlango debuta en castellà. «¿I per què no?», es pregunta la carismàtica cantant i actriu Leonor Watling. «Ens venia molt de gust. Era un repte. És bonic que aquest cinquè disc fes una mica de por; no saber ben bé per on encarar-lo. I ja des de la primera gira que estàvem fent versions en espanyol:El último habitante del planeta, de Nacho Mastretta,Vete,de Los Amaya, Semilla negra,de Radio Futura… amb Jorge Drexler, Miguel Bosé, Fito Páez… Ja hi teníem l'oïda acostumada», afegeix l'artista. Demà compartiràUn día extraordinarioamb els seus seguidors, al Palau de la Música, convidada pel Festival de Guitarra de Barcelona.

Precisament va ser Fito Páez, arran de la seva col·laboració en la peçaPétalos de sal, qui va animar la banda madrilenya a fer aquest canvi lingüístic. «Ens va donar pistes i molta informació. I ens vam adonar mesos després de sopar a casa seva, a Buenos Aires, que tenint les dues possibilitats i convivint en igualtat de condicions l'anglès i el castellà, era molt més interessant per no caure en llocs comuns o en rutines a l'hora de compondre canviar una cosa tan definitiva com l'idioma. I va guanyar el castellà d'una manera natural -explica el pianista i compositor Alejandro Pelayo-. Encara que en el futur no sabem què passarà».

Però Fito Páez, i el seuPétalos de sal, són culpables encara de més coses: cantant aquesta cançó, Watling es va atrevir per primera vegada a jugar amb la veu, i es va llançar a entonar uns falsets que ara repeteix en el delicat senzillDame la razóno en la cançó que tanca l'àlbum,Bailando sin querer llegar. «El to també és un ingredient més que se suma a la composició, perquè componem des de la improvisació. Alejandro sempre m'empeny, perquè jo estic molt còmoda en els mitjos i els greus, però allà a dalt… Encara que com més rang vocal, més dibuixos pots fer», constata, feliç.

Tots dos asseguren que se senten «molt contents» amb aquest nou disc. «Tal com es mostra clarament en la nostra actitud física: això és eufòria», assegura, irònic, Pelayo amb un posat d'allò més serè. «Un altre tipus d'eufòria és possible», li respon Watling, entre rialles. «Estem il·lusionats davant la perspectiva de veure què passa amb aquestes cançons, perquè tenim sospites que serà molt divertit tocar-les amb gent, perquè ja ho ha estat tocar-les nosaltres sis, així que si n'hi ha sis més... estarà molt bé», remata el pianista.

INSTINT DE SUPERVIVÈNCIA/ Watling diu que advoca «per l'alegria», i que no està disposada que ni tan sols la crisi l'hi segresti. «No crec en l'obligatorietat de res. I quan em sento pressionada per sentir por, terror, angoixa…, el meu instint de supervivència tira cap a l'altra banda. Sí, tot està molt malament, però hi ha certes coses que depenen de mi, i no de Merkel, ni de la prima de risc, i que són meravelloses. Poder tocar una nit, prendre una cervesa amb un amic, estar al parc amb els meus fills..., són experiències extraordinàries. S'ha d'intentar que el fang no ho envaeixi tot», sospira.

A partir d'ara, el grup responsable de cançons comEnjoy the rideiThe answeres veu obligat a preparar un repertori bilingüe. I avancen que el guió dels seus recitals serà «cronològic». «Encara que el que passi demà al Palau serà el que hagi de ser, el que sorgeixi amb els que estiguem allà. El que decidim estarà bé. Això és el que marca la diferència entre un concert i un altre: que sigui realment únic», remarca Pelayo.

En aquest compacte, el grup s'ha allunyat dels tocs electrònics per acostar-se més al jazz.Un día extraordinarioinclou també sons cabareters, sons per xiular, per bressolar i per protegir-se, com deia la vocalista, de la que està caient fora. «En aquest treball hi ha moltes músiques, sí. I ho fem perquè són sonoritats que ens agraden i perquè les nostres cançons es comporten millor així -admet Pelayo-. I el mateix passa amb el tipus d'arranjaments que ens agraden... És difícil d'explicar i al mateix temps molt senzill, perquè no deixen de ser estructures d'una cançó pop».

L'instrumentista reconeix que hi ha «menys coses d'electrònica, això sí que és evident. Està gravat en directe, hem estat tocant tots junts -continua relatant-, i té una part molt més acústica. I és més pròxim a aquell primer disc que vam editar [batejatMarlango], que també vam gravar en directe».

Notícies relacionades

El dominical d’EL PERIÓDICO de 1979 trobat en una maleta de la mare

Pantalla retroil·luminada: una volta per la tele de 1979

Watling, autora de les lletres, ha creat estrofes del tipus: «Dame puertas abiertas / camas deshechas / pasos perdidos / silencio en la piel» (Dame la razón). ¿S'ha sentit còmoda component en castellà? «Sí, si no fos així no ho hauria fet. Encara que és molt més dur escriure en castellà: la sintaxi és més difícil. Però, com opina Alejandro, quan per fi conquistes una muntanya en castellà, buff, ¡quina sensació! -exclama-. Té molt més a veure amb un cisell, amb una pedra i picar. L'anglès, en canvi, és molt més elàstic, amb tants monosíl·labs. Però el castellà és així: una esdrúixola és una esdrúixola, i no hi ha manera de canviar-la; iadoquínes pronuncia aguda, i noádoquin».

¿Quin va ser el dia més extraordinari de Marlango? «Quan vam tocar al Liceu -respon sense dubtar Pelayo-. O bé passar un diumenge amb els teus fills, no tot passa per un esdeveniment», puntualitza. «El més suggerent del títol és que cadascú defensi el que resulta extraordinari per a ell».