Amb 'M' de memòria

Es pot dir que la fundació literària de Mequinensa -ambMde Moncada, de memòria, de Macondo- va tenir lloc el 1981, quan Jesús Moncadava publicarHistòries de la mà esquerra, el seu primer llibre. Deu anys abans, el 1971, havien acabat les obres del pantà de Riba-roja i el vell poble de Mequinensa, l'original, havia quedat ocult sota les aigües.Moncada, que tenia 30 anys i havia presenciat les obres des del seu inici, amb totes les premonicions i traumes que comportava la data decisiva, ja era llavors un escriptor en germen, un lector apassionat.

En el seu determini per reviure aquella Mequinensa destruïda,Moncadava aixecar un territori mític únic. El resultat era «un món bigarrat, ple de caràcter», en paraules dePere Calders, una obra que rescatava una geografia i unes formes de vida que l'autor associava amb la seva infància.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

Des del principi,Moncadava encaminar el seu talent fabulador cap a tres focus diferents. El primer era el riu Ebre, amb les històries de navegació, amb les mines i l'ofici de miner, el transport del lignit riu avall en els llaüts estirats per cavalls. El segon eren els veïns de Mequinensa, amb les anècdotes que s'explicaven al cafè del poble, amb les llegendes que es transmetien de pares a fills. Tota una galeria de militars i senyorasses, capellans i nens, pagesos i prostitutes -aquella fauna popular que dibuixava l'autor en les seves cèlebres dedicatòries-. El tercer focus era la llengua, un català particular de l'Ebre, vivíssim, fascinant, queMoncadasabia modelar amb musicalitat i ritme.

Van passant els anys i l'obra de Jesús Moncadas'ha fixat com un tot inseparable, un tresor literari. Camí de sirgaés la seva novel·la de més èxit, l'eix que vertebra el conjunt, però una lectura et porta a l'altra, dels contes d'El cafè de la granota al passat remot que reconstrueix aEstremida memòria, i sempre amb la sensació d'habitar un món propi. Veure'l ara sobre l'escenari és un homenatge que es mereixen el seu talent i la seva simpatia, la seva memòria.