Miguel Poveda: «He sigut molt curiós i cada cop més lliure»

AlcantaorMiguel Poveda (Barcelona, 1973) li agrada evolucionar a base de riscos. S'ha convertit en un nom imprescindible del flamenc actual, i entre els seus últims espectacles destacaHistorias de viva voz, en què s'ha atrevit a investigar, revisar i recrear el llegat andalús. Passat i futur s'uneixen en la seva prodigiosa i versàtil veu. Aquest dijous obrirà la temporada de l'Auditori, i tancarà el cicleCatalunya Arte Flamenco. I l'acompanyaran dos músics afins i còmplices des de fa temps: Chicuelo a la guitarra i Joan Albert Amargós al teclat (i com a encarregat de la direcció musical).

-L'Auditori és un escenari d'on més d'una vegada ha sortit triomfant. ¿Què oferirà aquesta vegada?

-Intentaré que sigui un concert en què la gent entri en un viatge pel meu món, la meva manera de sentir el flamenc i altres inquietuds que em mouen en la música. I sí, l'Auditori és un lloc en què he fet diferents projectes i m'agrada molt cantar-hi.

-Especialment atrevit va ser el seu concert sobre els Poemas del exilio de Rafael Alberti, amb música d'Enric Palomar. Es va aprendre de memòria aquella dificilíssima partitura. ¿Com recorda aquell repte?

-Amb molta angoixa al principi. Quan m'ho van proposar, he de ser sincer i dir que era bastant reticent a fer-ho, però després ho vaig assumir amb tot el compromís possible. A més, és un dels projectes en què més he après i dels quals estic més orgullós.

-¿A quines altres proeses considera que s'ha enfrontat?

-A totes les que he considerat que podien fer-me créixer sense que m'importés equivocar-me; he sigut molt curiós i cada vegada més lliure.

-Ha aconseguit que tant aficionats com entesos alabin el seu treball. ¿A pesar dels seus atreviments o gràcies a ells?

-Doncs, per ser sincer, no ho sé, la veritat... L'objectiu no és aquest, encara que si és així me n'alegro, perquè estimo la meva música.

-Però ¿té por de defraudar cada vegada que elegeix el camí de la innovació?

-A mi em fa por defraudar-me a mi mateix i, per descomptat, defraudar la gent que creu en mi, però no per haver agafat un camí o un altre, si no perquè em vingués la desgana, la mandra o la falta de respecte a l'art, i de moment no m'ha passat res d'això.

-En un escrit recent d'un diari de Múrcia deien de vostè: «Canta com els àngels de l'infern, i els dimonis del cel, fins i tot les taules de multiplicar si s'ho proposés». Ja ho veu: creuen que vostè pot amb qualsevol cosa… ¿S'atreviria amb les taules de multiplicar?

-Doncs mira: una vegada me les van fer cantar a la ràdio i ¡va ser molt divertit!

-Deu estar acostumat a moltes crítiques positives però, ¿quan se sent petit Miguel Poveda?

-Quan tinc l'oportunitat de cantar amb artistes que admiro profundament com Mariza o Paco de Lucía, entre molts altres... O quan escolto Chavela Vargas, o veig Lola Flores...

-¿Què tal la seva vida a Sevilla? ¿Quins records té de la Catalunya flamenca de la seva infantesa i adolescència?

-Recordo les penyes, elstablaos, el meu temps al Taller de Músics... Tot el que m'ha fet créixer. I Sevilla em segueix donant inspiració. Me n'han fet fill adoptiu. I els estimo molt.

-En el cicle Catalunya Arte Flamenco, ¿avançarà alguns dels cantes d'ArteSano, el nou disc que ara està preparant?

-Sí. Sóncantesque ja he anat fent, avançant en alguna o altra actuació, però aquesta vegada hi aportaré algunes lletres meves, sí.

-¿I què ens pot avançar sobre el contingut del pròxim llançament discogràfic?

-Doncs que hi han participat molts i il·lustres guitarristes, com Paco de Lucía, Manolo Sanlúcar, Manuel Parrilla, Juan Ramón Caro, Chicuelo, Bolita... És un treball molt, molt artesanal, que he volgut dedicar a tots aquests guitarristes que han fet evolucionar elcante.

-He llegit que en aquest àlbum inclou també una minera escrita per vostè en homenatge al cantaor de La Unión (Múrcia) Pencho Cros. ¿Què pot explicar d'aquest artista i d'aquest palo en concret?

-Que li devia al meu mestre gravar aquesta minera i per això li he fet aquesta lletra. Pencho Cros ha sigut un mantenidor d'aquests bonicscantes; considero que té moltíssim mèrit.

-Crec que a les seves gires combina els seus espectacles de flamenc tradicional amb els de la copla. I m'agradaria que expliqués què va sentir quan fins i tot Marifé de Triana, amb els ulls humitejats, li va deixar anar: «¡Tu ets d'un altre planeta, Miguel, ets un artista extraterrestre que ha vingut a la terra a portar-nos felicitat».

-Em va semblar mentida que algú a qui admiro tant pugui pensar això de mi, perquè és justament el que jo penso d'ella. A Marifé de Triana li acaben de donar la medalla del treball i no hi ha premi que es mereixi més. L'estimo molt.

-¿Com va anar la seva participació en el disc de Pedro Guerra? A Sevilla sé que l'acompanyarà en la presentació del seu nou compacte, cantant la peça que comparteix amb ell, Donde pongo la vida. ¿On posa la vida Miguel Poveda?

-En els escenaris, en la meva família, en els meus amics... i en tota la gent que estimo... Pedro Guerra és un cantautor especial, màgic. I participar en aquest disc va ser tot un honor per a mi. El fet que compti amb mi per compartir la seva música, ja ho és.

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

-¿I té moltes peticions d'aquest tipus, d'artistes de fora del flamenc que el reclamen? Recordo que Joan Manuel Serrat el va reclutar per homenatjar Miguel Hernández…

-Sí. I a vegades és un compromís per a mi, perquè no sempre puc accedir a les seves peticions. Però en la mesura que el temps m'ho permet, no tinc inconvenients a compartir, ¡només faltaria!