Javier Moro: «Més que les dades, els meus llibres ofereixen l'olor de la Història»

Té l'aplom de qui sap quines històries agraden al gran públic i domina la recepta de com s'han d'explicar. Javier Moro (Madrid, 1954) va ser home de ràdio i encara li queda la pàtina del bon comunicador, aquell convenciment que tenen els venedors de motos hàbils. L'autor dePassió índia(un milió de còpies venudes només a Espanya), ho va demostrar dissabte a la nit quan va aconseguir el 60è premi Planeta amb la novel·laEl imperio eres tú, que, encara que sembli el títol d'un bolero, és una crònica, «més gran que la vida» (500 pàgines de no res) del regnat de Pere I, soldat, faldiller i primer emperador del Brasil. Així en fred, ningú diria que es tracta d'un tema cridat a tenir un gran èxit popular. Però el nebot de Dominique Lapierre narra les històries incloses en la seva novel·la amb intensitat i color.

-¿Com va arribar fins a Pere I del Brasil? A Espanya és un desconegut.

-És veritat. Fins i tot al Brasil es pot dir que hi ha bastant treball acadèmic, però falta un llibre que expliqui com era en carn i ossos.

-¿I com era?

-Un boig de la vida, busca-raons i faldiller, però a la vegada l'artífex de la independència del país.

-Un mite fundacional, per tant.

-Al Brasil, no obstant, qui està més considerat és el seu fill, Pere II, que va ser el bo, entre cometes, el monògam, el culte, el que va construir les carreteres i va portar el telèfon. El que va regnar 50 anys.

-I el seu pare, tot al contrari.

-Així és. Una meravellosa contradicció. Un pare molt afectuós però a la vegada, un marit incapacitat per a la fidelitat. Va ser un cap carismàtic i un polític experimentat però també un home profundament inculte, a penes sabia llegir ni escriure. Van descuidar la seva educació perquè no estava destinat a regnar. Les dones el van ajudar en aquesta empresa.

-¿De quina manera?

-Era molt llest, va estimar les dones i va confiar en les més cultes. Leopoldina, la seva esposa, que va arribar des d'Àustria, la cort més luxosa d'Europa, fins a un Brasil marcat pels esclaus i la misèria va ser el seu cap pensant. Una altra dona, Domitila de Castro, la seva amant, va ser l'origen de la seva caiguda. Va perdre el poder per aquesta història d'amor. A la Biblioteca de Rio de Janeiro es conserva un sobre amb pèl púbic de Pedro, un regal que va fer a Domitila.

-Caram. ¿És cert que va tenir 100 fills?

-Hi ha historiadors que així ho asseguren. Va tenir tres dones embarassades alhora: l'amant, la germana de l'amant i la seva dona. I totes tres van donar a llum el mateix mes.

-Un portent d'home.

-Humà. Una barreja de Don Juan i Don Quixot. Perquè després va sortir a defensar la Constitució liberal amb 7.000 soldats contra 80.000 . ¡I va guanyar!

-Explica totes aquestes històries amb familiaritat, com una cosa molt pròxima.

-La meva tasca és explicar des de dins el que els historiadors han explicat des de fora. Més que les dades, els meus llibres ofereixen l'olor de la Història. La pudor que feien els vaixells o com era la por dels que fugien de Napoleó.

-¿No ha sentit mai la temptació de la ficció no documental?

-M'agrada la investigació perquè fa que em mogui.

-En això és igual al seu oncle Dominique Lapierre. ¿De petit volia ser com ell?

-No ho sé. Sent com érem quatre gats a la família estàvem molt units.

-La seva experiència amb la recepció de la biografia de Sonia Gandhi,El sari vermell, a l'Índia no ha estat bona.

-Els advocats de Sonia Gandhi han impedit que el llibre es distribuís. A ella no li agrada gens que es recordi el seu origen italià i que era filla d'un obrer de la construcció. A més, un indi espavilat em va escriure anunciant-me que havia fet 500 còpies d'una traducció a través de

Google i les havia venut de seguida... No vull ni pensar-hi.

Notícies relacionades

Inma Chacón: «M'agrada poder esmenar la plana al temps»

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

-¿Se sent mal comprès?

-Sí, el meu llibre era molt respectuós. N'estic fart de l'Índia. Potser per això he tornat als meus orígens. Al Brasil.