Inma Chacón: «M'agrada poder esmenar la plana al temps»

La mare de Dulce i Inma Chacón acostumava a dir: «Són elles dues i la resta del món». Bessones idèntiques, elles sabien qui era qui, però la resta del món, no. Dulce Chacón va morir el 2003. Abans va fer prometre a la seva germana Inma que escriuria una novel·la i amb aquest pacte la va transformar en escriptora. «Jo no havia escrit res fins llavors».

Ara ambTiempo de arena, la seva tercera novel·la, Inma ha estat finalista del Planeta. Es tracta d'una història que entronca amb la seva novel·la anteriorLas Filipinianas, que bevia, com aquesta, dels petits misteris que amaguen totes les famílies. «En el seu llit de mort, la meva tia àvia, una soltera a qui no se li va conèixer nòvio, enmig del seu deliri es va posar a cridar els seus fills. La commoció familiar va ser tremenda. ¿De què parlava? ¿Qui eren aquells fills?». La novel·la té un punt de partida similar i està ambientada a Toledo, una ciutat de províncies opressiva on viuen les tres protagonistes.

«Són dones d'una família aristocràtica que es revelen de maneres molt diferents respecte al paper que els ha tocat en la vida. Això passa a cavall del XIX i del XX, abans que el 1910 es firmés a Espanya el primer decret d'accés de la dona a la universitat».

Notícies relacionades

Javier Moro: «Més que les dades, els meus llibres ofereixen l'olor de la Història»

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

Marcada la geografia, amb referents aTristanade Buñuel o a la Vetusta/Oviedo de Clarín, a Inma Chacón només li queda per establir el temps. «Aquell temps que passa sense que te n'adonis», explica, i recorre a una imatge molt simbòlica: «A casa tinc un rellotge de sorra que està tan mal construït que s'atura. A mi m'agrada aquesta possibilitat de donar-li la volta, d'esmenar-li la plana al temps, perquè això és més o menys el que intenten els meus personatges».

¿Per què aquesta determinació de Dulce Chacón d'inocular-li l'afany de l'escriptura a la seva germana? «Ella sabia que la literatura és una manera de poder suportar moltes coses. Sabia que era curativa i que em serviria com a teràpia».