Eduardo Chapero-Jackson: «M'he exposat molt amb 'Verbo'»

Prestigiós autor de curtmetratges, Eduardo Chapero-Jackson (Madrid, 1971) salta al llargmetratge ambVerbo,una personalíssima, i molt atrevida, faula sobre el buit adolescent. El film, presentat ahir fora de concurs en el festival de Sitges, aborda l'espinós tema del suïcidi juvenil amb un desconcertant híbrid de recitat cervantí, hip-hop, grafit, joc de rol, videojoc ianimeque el converteix en una absoluta raresa dins del cine espanyol actual.

-¿Assumeix, senyor Chapero-Jackson, que la seva pel·lícula és molt especial?

-No era un propòsit conscient, però sí, sembla que la gent que l'ha vist ho pensa. Els meus referents són molt senzills: El màgic d'Oz, El viaje de Chihiro, els contes infantils, coses així. Suposo que és una pel·lícula diferent perquè és una mica en terra de ningú. No és una pel·lícula d'entreteniment juvenil en sentit estricte. Tampoc és un acostament a l'adolescència des de l'art i assaig. Només he pretès fer un conte contemporani, parlar amb llenguatge juvenil de coses que els afecten: el desarrelament, el buit, el desconcert, la desmotivació. És com haver fet una pel·lícula per al xaval que jo era, l'adolescent perdut que jo era.

-¿Quant hi ha de vostè en la història de la protagonista, Sara, la noia que fuig de la realitat per endinsar-se en un estrany món de fantasia?

-Alguns punts de partida. Vaig créixer en un barri similar, una ciutat dormitori. L'últim portal de Madrid. Més enllà només hi havia camp obert. Veia des de la finestra el cementiri de l'Almudena, el més gran d'Europa. També tenia la sensació d'anar a classe i complir amb les assignatures, però sentir que res del que m'ensenyaven servia per a res. Em sentia una mica quixotesc, com li passa a Sara.

-Però Sara no sembla viure una vida tan terrible per pretendre suïcidar-se...

-És cert. Ella és el reflex d'aquests joves que no vénen d'una classe social marginal ni tenen grans problemes, però senten una desconcertant acumulació de buit. Hi ha molts problemes psicològics en xavals occidentals de classe mitjana i alta. El fracàs escolar és d'un 30%, i no parlem de nois marginals. No troben il·lusió ni identificació amb res, malgrat les moltes coses que tenen. És el contrasentit, la ironia.

-¿Tem queVerbo,donat el tema que tracta i, sobretot, la manera com el tracta, pugui ser una pel·lícula incompresa?

-Sí, és clar. Sento que m'he exposat molt amb temes que potser per a algunes persones poden resultar risibles perquè estan tractats des de la ingenuïtat pròpia de l'adolescència. Amb els anys l'anem perdent i ens tornem més pràctics, més cínics. Hi haurà gent que veurà la pel·lícula i dirà: «¡però què m'estàs explicant!». No ho sé. Assumeixo el que he fet. Ho havia de fer. Encara que em sento molt nu, molt vulnerable, molt exposat. Tinc por que la gent no vegi que la pel·lícula és una referència a la ingenuïtat.

Notícies relacionades

Lia Kali, una carrera en alça

Un ‘mapa del temps’ de la contaminació de l’aire a Barcelona

-¿Què es veu fent ara després de Verbo?

-Estic amb dos guions. Un és molt petitó, molt contingut. Després de passar-ho tan malament fentVerbo,de com ha estat de dur, em ve de gust fer una cosa més petitona, més ràpida de fer. L'altre guió és una mica més complex. Estic amb dues coses perquè no se sap mai. Tot dependrà d'on em deixiVerbo.