Un testimoni tossut

Un llegeix tot el que s'està publicant aquests dies sobre la mort de Jorge Semprún i es queda amb una sensació paradoxal, tot i que a Jorge li agradaven les paradoxes: ¿és possible dir o escriure alguna cosa més (sobretot, dit i escrit per gent de talent i que ha conegut Jorge Semprún durant dècades)? I a la vegada, queda tant per dir. Cadascú aportarà -o es guardarà per a ell- la seva visió, el seu record, les seves anècdotes relatives a aquest singular personatge, i és legítim fer-ho, perquè personatges així són patrimoni -literalment- del gènere humà, de la memòria col·lectiva.

El 1973, en el meu cas, conèixer finalment a París Jorge Semprún era la culminació d'una llarga expectativa (bé, no gaire llarga, jo tenia 23 anys) lligada a dues o tres coses. Era conèixer el supervivent de Buchenwald -matrícula 44.904-, el dirigent comunista clandestí que la Brigada Politicosocial de Franco no va poder caçar, l'heretge carregat de raó (amb el seu vell amic Fernando Claudín) expulsat del Partit Comunista el 1965, i ja que hi som, l'audaç guionista que amb el seu vell company Costa Gavras es va atrevir a encarrilar una darrere l'altra dues pel·lícules extraordinàries:Zeta, denúncia de la dictadura dels coronels grecs, iLa confesión, denúncia dels sinistres processos estalinistes. No es pensin, en aquells anys, ser d'esquerres i denunciar les dues dictadures no era fàcil, i així els va anar en certs cercles socials, polítics i ideològics tan selectes com sectaris. Però crec que sense ser conscients d'això, Semprún i Costa Gavras reivindicaven una noble (i breu) estirp d'intel·lectuals tossuts, entestats a dir el que pensaven i pensar el que feien, com Koestler, Orwell o Camus.

Record de la guerra civil

Notícies relacionades

Josep M. Castellet: «No queia en petiteses»

Espanya i França ploren la mort de Semprún

Hi va haver una altra pel·lícula, avui oblidada (i de la qual en queden que jo sàpiga dues còpies mal conservades: ministra Sinde, trobi-les i restauri-les):Las dos memorias, basada en el record de la guerra civil i l'exili per part dels que ho van viure en primera persona i, tan important si és possible, per part dels seus fills i filles. Era llarga, encara que amics cineastes de talent com Alain Resnais i Chris Marker el van ajudar a polir-la, i ara que està de moda aquest persistent revisionisme històric sobre els últims anys del franquisme i la transició, val la pena recuperar-la. ¿Per què? Per a la nostra memòria i la dels que vénen darrere. La memòria preocupava Jorge (la seva va ser prodigiosa fins al final), i l'última visita que va fer al camp de Buchenwald el 2010 (on va anunciar que era l'última) el va portar a escriure aquesta frase: «En aquest antic camp de concentració nazi convertit en presó estalinista, és on hem de celebrar l'Europa democràtica, contra totes les amnèsies».

Hi ha individus que tenen el privilegi de viure i travessar el seu segle amb tanta vitalitat com talent, i amb tanta tenacitat com valentia. Va passar molt temps en mans de la Gestapo, no va parlar, i tenia dinou anys i mig; va passar després molt més temps al camp nazi de Buchenwald, i no va cedir; i el dia que van alliberar el camp, amb vint-i-un anys i mig, es va sumar a la columna de supervivents que va partir directament al front, per a sorpresa de les tropes aliades de Patton. Els seus parracs portaven laSde «Roig Espanyol» (un afalac, davant dels SS). Tenia al seu càrrec elpanzerfaust, és a dir el bazuca robat als alemanys, i testimonis presents el descriuen -a ell i els seus companys- com a somrients. S'ha de llegir la seva obra, escrita en francès (sobretot), en castellà (bona part) i en alemany (ocasionalment), pel que diu i per com ho diu. Ha travessat el segle de manera fulgurant, gent com ell rehabilita el gènere humà, que ben necessitat està de rehabilitació.