Espanya i França ploren la mort de Semprún

Les dues pàtries de Jorge Semprún, Espanya i França, van plorar ahir la mort de l'escriptor, protagonista del convuls segle XX que va morir dimarts a la nit a casa seva, a París, als 87 anys. Si la mort d'un intel·lectual acostuma a provocar nombroses reaccions, en el cas del presoner 44.904 de Buchenwald -camp de concentració aixecat pels nazis el 1937 i en el qual van morir uns 56.000 presoners- les lamentacions van arribar com una allau. Polítics, intel·lectuals i escriptors, tant d'Espanya com de França, van exalçar la figura de Federico Sánchez (el nom de guerra de Jorge Semprún durant el franquisme), que deixa, això sí, el llegat dels seus llibres i els seus guions cinematogràfics, aquells que va escriure per a referents del cinema europeu, com Costa-Gavras i Alain Resnais.

Els presidents de les dues pàtries de l'autor de Viviré con su nombre, morirá con el mío, José Luis Rodríguez Zapatero i Nicolas Sarkozy, van elogiar Semprún (nascut a Madrid el 1923) amb grans paraules. El primer el va qualificar de «militant de les llibertats, la cultura i el pensament». A més, va subratllar que va ser «un bon ministre de Cultura». Per la seva part, Sarkozy va destacar la seva condició de «francès d'adopció», que va escollir França «com a pàtria a exemple de Casanova, Beckett o Cioran». El president francès el va qualificar de «figura tutelar dels escriptors compromesos del segle XX» i va destacar que havia «contribuït de forma decisiva, a través del seu talent multiforme com a novel·lista, memorialista, poeta i fins i tot guionista de cinema a la comprensió dels ressorts del totalitarisme».

La ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, va visitar la casa de Semprún, on va mantenir una «emotiva trobada» amb la seva filla Dominique i la seva néta Cecilia. «He visitat la seva casa, el lloc on va escriure, el seu despatx. Ha estat una manera de retre-li tribut i poder-lo acomiadar», va assegurar la ministra, que representarà el Govern espanyol durant els actes d'homenatge que se celebraran a París durant aquest cap de setmana.

EL FUNERAL / La seva obra, escrita en bona part en la llengua de Molière, i la seva trajectòria, compromís amb la Resistència, són motiu de gran admiració al seu país d'adopció, on va viure la major part de la seva vida i on serà enterrat diumenge al costat de la seva dona, a Garentreville, al sud de París. Abans, el món cultural i polític l'acomiadarà amb un solemne acte d'homenatge al Liceu Enric IV, on l'escriptor va finalitzar els estudis de secundària abans d'ingressar a la Sorbona.

Si González-Sinde va destacar que Semprún va ser un magnífic ministre de Cultura, Felipe González, el polític que el va reclutar per al seu Govern el 1988, va assegurar que el nomenament li va suposar «l'alegria més gran de la seva vida». L'expresident socialista va revelar que l'intel·lectual va ser l'únic que va demanar una audiència amb el Rei quan va deixar el seu càrrec, el 1991. L'audiència cridava l'atenció, especialment tenint en compte que Semprún va militar al Partit Comunista (del qual després va ser expulsat). «Fa uns dies vaig ser a París amb ell, parlant d'Europa i el nord d'Àfrica», va destacar González. Un altre amic seu que el va visitar recentment a París va ser l'escriptor i premi Nobel Mario Vargas Llosa, que va destacar que l'obra de Semprún sobreviurà com a «testimoni extraordinari del segle XX».

Notícies relacionades

Josep M. Castellet: «No queia en petiteses»

Un testimoni tossut

A més de Felipe González, molts polítics van lamentar també la pèrdua de Semprún. Entre d'altres, els expresidents Jordi Pujol, que va elogiar la seva comprensió envers Catalunya, i Pasqual Maragall, que va escriure a la seva web: «És com si m'haguessin dit que ha mort una part d'Europa».

A París, el ministre francès de Cultura, Fréderic Mitterrand, va recordar que Semprún va triar la llengua francesa com a «segona pàtria», una actitud per la qual va merèixer entrar a l'Acadèmia Goncourt. L'alcalde de la ciutat, Bertrand Delanoë, i la seva primera tinenta d'alcalde, Anne Hidalgo, filla de republicans exiliats, el van qualificar d'«autèntic humanista», mentre que el secretari del Partit Comunista Francès, Pierre Laurent, va declarar que havia mort un dels seus.