Josep M. Castellet: «No queia en petiteses»

-¿Com va conèixer el Federico Sánchez de la clandestinitat?

-A Madrid, a principis dels 60, a casa d'Alfonso Sastre. Allà va començar una relació que va seguir quan el vaig invitar a una trobada d'escriptors que volia que conegués, a Florència, el 1962. El primer cop que escriptors catalans van sortir a l'estranger en grup: Foix, Vallverdú, Sarsanedas, Cirici... Vam fer un apart.

-¿Com actuava aquest Semprún? ¿Buscant companys de viatge?

-Eren dues coses completament diferents el treball de partit i la recollida d'informació, sense fer proselitisme. La tercera vegada es va presentar a casa meva sense avisar. ¡Impressiona entrar a l'ascensor i trobar-te que t'espera a dins un membre del comitè central del PCE! Volia veure determinada gent i em va preguntar per un lloc sense cap aire de clandestinitat. Li vaig proposar el Sandor, perquè allà eren tots més o menys feixistes. Es movia amb una tranquil·litat absoluta, com cap altre dirigent comunista. Estava segur que la policia no tenia fotos seves i quan feia aquestes coses anava ben vestit, encorbatat.

-També van compartir un viatge a Cuba el 1968...

-En un grup amb Javier Pradera i Luis Goytisolo, amb Heberto Padilla com a guia. Les seves crítiques a la falta de llibertats van impactar bastant els que eren antics comunistes.

-¿Entenia millor Catalunya que altres intel·lectuals espanyols?

-Va ser una opció personal: era molt amic de gent com Tàpies, Raimon, Folch... La seva conversa era molt àmplia i generosa, això va ajudar molt a mantenir una amistat al llarg del temps amb aquest grup.

Notícies relacionades

Un testimoni tossut

Espanya i França ploren la mort de Semprún

-Com a ministre la relació també va ser positiva.

-Va tenir interès per mantenir una bona relació institucional amb la Generalitat. Amb ell, alguns catalans vam tenir l'oportunitat de parlar amb un intel·lectual espanyol que estava per sobre de nosaltres, per sobre dels petits o no tan petits problemes històrics entre Espanya i Catalunya. No queia en les petiteses. És que els problemes que plantejava en els seus llibres estan molt per sobre de tot això. Haver estat un dels grans testimonis, com a protagonista, de la postguerra europea, haver viscut Buchenwald i la crisi dels partits comunistes com a protagonista, tot això li donava una mirada àmplia d'intel·lectual europeu, sense rancors, sense els prejudicis amb què carreguen altres intel·lectuals espanyols.