El certamen de la Costa Blava

Almodóvar apunta alt

El film, situat entre els favorits a la Palma d'Or, és una de les seves obres més radicals i fosques

Cannes rep amb aplaudiments la nova pel·lícula del director manxec, el 'thriller' 'La piel que habito'

D’esquerra a dreta, Blanca Suárez, Jan Cornet, Elena Anaya, Pedro Almodóvar, Antonio Banderas, Marisa Paredes i Jean-Paul Gaultier, ahir, a l’alfombra vermella de Cannes.

D’esquerra a dreta, Blanca Suárez, Jan Cornet, Elena Anaya, Pedro Almodóvar, Antonio Banderas, Marisa Paredes i Jean-Paul Gaultier, ahir, a l’alfombra vermella de Cannes. / AFP / VALERY HACHE

3
Es llegeix en minuts
NANDO SALVÀ

Els que es pensaven que Pedro Almodóvar corria el perill de convertir el seu estil

-aquell to entre operístic i fulletonesc, aquelles superfícies sumptuoses, aquella insistència en les cites cinematogràfiques- en mera rutina haurien d'entendre la nova pel·lícula del director manxec com un desmentiment. Presentada ahir a competició al Festival de Cannes, la intriga de venjança La piel que habitoés sens dubte una de les obres més radicals de la seva carrera i potser la més fosca, probablement la seva manera de treure's de sobre qualsevol temptació a l'acomodament. El film, rebut amb aplaudiments, ja s'ha situat entre els favorits a la Palma d'Or.

«He fet aquesta pel·lícula com totes les altres: d'una manera visceral i sense pensar ni en l'espectador ni en les modes», va explicar ahir Almodóvar en una reunió amb la premsa espanyola. «Aquesta independència és un luxe que tinc intenció de seguir permetent-me». Com a primera mostra d'aquest fascinant canvi, aquesta vegada Almodóvar -basat enTarántula, la novel·la de Thierry Jonquet del 2003-, no posa una dona al centre de la seva història, sinó un autèntic psicòpata: el doctor Ledgard -interpretat per Antonio Banderas-, brillant cirurgià plàstic que treballa en una nova forma de pell artificial resistent a les cremades, repel·lent d'insectes, més dura i millor que la membrana que la naturalesa ens ha atorgat.

A casa seva manté captiva Vera (Elena Anaya), que el doctor utilitza com a conill d'Índies del seu geni i de la seva bogeria. Estranyament sexi, atractivament perversa,La piel que habito(que s'estrenarà a Espanya el 2 de setembre) adopta la forma de thrillerper portar a terme un estudi sobre la identitat i les màscares, sobre el sexe i la carn, sobre els cossos i el poder i la mort.

Aquests temes predilectes són afrontats seguint les estratègies narratives -els flashbacks, els llargs fragments expositius- i la barreja de gèneres que són habituals en el director. No obstant, aquest cop afegeix un element de ciència-ficció que acostaLa piel que habitoal cine de terror. Només una persona del seu talent pot fer una cosa així sense prendre mal. «Un cop acabada la pel·lícula veig moltes referències cinematogràfiques i mitològiques, com Frankenstein o el mite de Prometeu», va dir ahir. «Evidentment, també tenia al cap Los ojos sin rostro, de Georges Franju, quan la vaig escriure, perquè encarna un cine de terror en què no hi ha sang. Volia allunyar-me del gore,de l'espectacle brutal, malgrat que parlo de coses que sí que són brutals».

Notícies relacionades

Així doncs, amb aquesta pel·lícula Almodóvar continua el seu viratge cap a una narrativa més fosca i gairebé verinosa. El director no amaga la naturalesaextravagantdel que està explicant, tot al contrari: la posa al davant de tot. La història és tan dement que per moments és inevitable preguntar-se si Almodóvar se la pren seriosament o si se'n riu. En tot cas, encara que la pel·lícula proporciona espurnes d'humor, el riure que provoca és gairebé sempre nerviós. Així mateix, potser és la seva obra més desposseïda estilísticament. «L'argument és tan excessiu i tan atroç que vaig voler que la seva visualització fos tot el contrari», va comentar.

SUBLIM I RIDÍCUL/ En qualsevol cas, la naturalesa del relat fa que aLa piel que habitoAlmodóvar s'instal·li com poques vegades ho havia fet en la fina línia que separa un film sublim d'un d'infame, un film magistral d'un de ridícul. I que, en efecte, la pel·lícula signifiqui una injecció d'energies renovades en l'obra del director. «La pell que jo habito és encara juvenil per l'edat que té», va assegurar ahir. «És una pell a la qual m'he anat acostumant a poc a poc, no sense problemes. Molts cops no m'hi he reconegut. Ara no és que hi visqui amb comoditat, però sí habituat al que implica aquesta pell, i amb les ferides ja cicatritzades. No vull ser nostàlgic, m'ho vaig passar molt bé quan la pell era més jove, però ara faig altres coses».