'Fumando espero'

Canvien els rituals del tabac i les velles cançons prenen nous significats. A la nit, davant dels bars, les voreres ara s'omplen de xemeneies amb potes, fumant amb desesperació. A l'interior els que no fumen els esperen per seguir la xerrada. Quan tornen a entrar els tabaquers, ja han canviat de tema. Resultat: es comença a veure no-fumadors que surten al carrer per no perdre el fil. A més a més, tota aquesta eròtica que desplegavaSara Montiel aEl último cupléha deixat de tenir sentit. Ara ja no podria esperar fumant«tras los cristales de alegres ventanales»i, de fet, em pregunto com ho faran dimarts que ve els intèrprets de l'espectacleDel Ter a la Plata, que es presenta al Teatre Artèria del Paral·lel. Perquè, amb o sense cigarret a l'escenari, el que és segur és que cantaran el cèlebreFumando espero.

Notícies relacionades

La Terrrazza compleix 30 anys a l’aire lliure

El debat sobre els límits del ‘true crime’ també va atropellar Carrère

Per si no ho saben, dimarts es presenta a Barcelona -en sessió única- un homenatge al músicJoan Viladomat, amb un repàs als èxits que va estrenar fa gairebé un segle als cabarets del Paral·lel. Dirigits perJaume Collell, els actorsXavier BoadaiItziar Castro i l'orquestra La Imperial interpretaran les seves cançons més famoses. Són títols universals com el cupletEl vestir d'en Pasqual(«elàstics blaus subjectats amb candaus /porta el meu enamorat…»), la polcaNinío el més tabú, elTango de la cocaína:«Cocaína, sé que al fin me ha de matar, / me asesina, pero calma mi pesar…».

Viladomatno surt a l'Enciclopèdia Catalana. Qui hi apareix, en canvi, és el seu germà, cèlebre escultor. Tots dos van néixer al meu poble, Manlleu, i ja em perdonaran que avui escombri cap a casa. Sent molt jove, elJoanva venir a Barcelona i va començar a compondre per a les varietats del Paral·lel. Va muntar una acadèmia. Eren els anys vint, quan aquesta ciutat estava en la mateixa sintonia que Chicago, Berlín o Marsella i les seves nits, com va dirJosep M. de Sagarra, eren «les més tèbies, les més platejades, les més tornassolades».Viladomat va morir el 1940, d'una pulmonia, però va posar banda sonora a aquesta ciutat canalla i s'hi va divertir molt. Estaria bé que el seu repertori s'escoltés sovint, posat al dia, tal comMax Raabe i la Palast Orchestra fan amb les melodies del cabaret berlinès. Potser al renovat Molino…