Sota l’influx de Saturn

Dietes draconianes, extenuants sessions d’exercici, un retoc estètic, i un altre, i un més i, va, aquest serà l’últim. Una lluita contra un rellotge que no s’atura i que, inevitablement, acaba guanyant la partida. Cossos aferrats a una joventut que fa molt que va desaparèixer i que mai podran competir amb cap altre cos realment jove. ¿Competir? ¿És aquest el verb apropiat? Probablement. Competir en el lineal del que és desitjable, continuar sent un bé de consum en plena vigència, servible, atractiu. S’accepta un impossible com a desafiament i es diposita la fe en un ingent mercat de productes, dietes, cirurgies i xarlataneries a la recerca del miracle.

Una societat obsessionada amb la joventut no deixa d’estar atrapada en un moment efímer i, alhora, condemnada a una decepció personal que sol ser silenciada pel col·lectiu. Els Reis d’Orient existeixen, i la joventut pot allargar-se com un xiclet. Però la realitat s’imposa. Tard o d’hora. I si arriba després d’entaular una absurda batalla, la sensació de desengany, ridícul i caducitat és encara més intensa. Els vells no serveixen, aquesta és la conclusió de tant culte al cos jove. Per això la distància social es va imposant. Se silencia la seva veu i s’enfosqueix la seva presència. Només tornen a brillar en moments d’utilitat: quan es busca la seva memòria o s’admira la seva genètica.

Notícies relacionades

L’Ustrell s’encén

Treballar menys, viure millor

A la pertorbadora pel·lícula La substància, el personatge interpretat per Demi Moore és una actriu ja caducada per a Hollywood. En un intent desesperat per mantenir la fama, decideix injectar-se una substància il·legal que li permet crear una versió jove de si mateixa, encara més bonica, encara més magnètica. L’experiment només pot funcionar si es manté un horari equilibrat entre un cos i l’altre. Aviat, la còpia millorada comença a devorar el temps de la dona original, a menysprear-la, a maltractar-la, fins a deixar-la morir. Però oblida que no hi ha vida sense ella. La pel·lícula és una metàfora excessiva, visceral, fins i tot repulsiva, però precisa al despullar el culte a la joventut i els denigrants sacrificis que exigeix, així com els mecanismes d’enveja i mesquinesa que els greixa.

La societat dicta una mena de fugida del cos. O, més aviat, de la realitat del cos. La indústria cultural ens presenta instantànies de la joventut i exigeix la seva perdurabilitat. La disfòria i el menyspreu al propi cos –a un mateix– s’estenen. Es ven com a bellesa i salut el que només és una obsessió inútil i perversa. L’odi al cos enriqueix una minoria i emmalalteix una majoria. Amb horror, observem el pas del temps. El Saturn embogit de Goya continua devorant els seus fills.