El debat sobre els límits del ‘true crime’ també va atropellar Carrère

En els últims temps ens hem vist embarcats en un debat potser sense solució davant el true crime, en què col·lideixen la llibertat d’expressió i l’exigència de la víctima que la seva història no sigui utilitzada amb finalitats literàries, perquè això comporta augmentar el seu dolor. La llibertat i la cura davant l’altre. Ha passat amb El odio, la novel·la inèdita amb què Luisgé Martín va voler fer una indagació psicològica de l’assassí José Bretón. Sense un desenllaç clar encara, l’etapa del llibre continua des dels llimbs en què actualment es troba, ni mort ni tampoc viu com el gat de Schrödinger, després que Martín hagi manifestat la seva intenció de publicar-lo arran de la negativa de la seva editorial de sempre, Anagrama, a fer-ho.

La novel·la de Martín té antecedents, i molt brillants, novel·les que també van arrossegar les seves bones dosis de polèmiques. Ell mateix diu que va prendre com a guia espiritual A sang freda, de Truman Capote, quilòmetre zero del gènere thriller basat en la reconstrucció d’un assassinat real, però també i sobretot, la més pròxima en el temps, L’adversari, d’Emmanuel Carrère, publicada el 2000 i convertida ja en un clàssic contemporani. Ara un documental, que es pot veure a Filmin, L’escriptor i l’assassí, de Camille Juza, mostra com aquella novel·la de no-ficció va ser rebuda en el seu moment al país veí amb moltes dissensions valoratives respecte a l’ètica i, tot i que el cas va ser molt diferent respecte del de Bretón, la controvèrsia que va suscitar té bastants punts en comú amb aquest.

Una vida fictícia

És sabut que el 1993 Carrère va quedar afectat per una notícia que va llegir al diari ‘Liberation’, que un tal Jean-Claude Romand va assassinar els seus pares, la seva dona, els seus dos fills. Llavors no se sabia, però Romand havia mentit durant 18 anys fent creure a tothom que havia acabat la carrera de Medicina, havia aconseguit una plaça a l’OMS a Ginebra i era una persona profitosa i estable. Cada matí sortia a treballar però no arribava al seu imaginari lloc de treball, sinó que es passejava pels boscos del Jura. Quan es va descobrir l’engany, Romand, que havia construït tota una vida fictícia per als seus familiars i per als seus amics, tots ells persones intel·ligents i sagaces, no va ser capaç d’enfrontar-se a la veritat i va assassinar els que l’estimaven i confiaven en ell, incloent-hi el gos.

L’escriptor immediatament va veure un tema allà, un tema que necessàriament el va apel·lar profundament com a escriptor, no tant pel crim per si mateix, perquè no es tractava, com sí que va ser el cas de Jose Bretón, d’un crim comú –"horrible però freqüent"–, sinó per la complexitat psicològica d’un home que va saber fingir durant totes les hores del dia, vint-i-quatre sobre vint-i-quatre, una vida que en realitat no era la seva. A Carrère no li va interessar l’entorn del criminal, sinó més aviat indagar en la seva ment: què passava pel seu cap mentre passejava fent temps per tornar a casa.

Correspondència

Igual com 30 anys després faria Luisgé, Carrère es va posar en contacte amb l’assassí. Li va escriure oferint-li "compassió" i va encapçalar algunes de les cartes de la correspondència que van establir amb un "Estimat senyor...". En el programa Bouillon de culture, que comandava Bernard Pivot, li van criticar aquestes paraules: ¿com compadir o estimar un assassí? Mentre l’autor va reclamar la humanitat del victimari i les regles de cortesia. En el documental, l’escriptora i actriu Angie David estableix que, molt probablement, Romand va acceptar la proposta "perquè va pensar que un llibre d’un gran autor podria absoldre’l de la culpa". És difícil no pensar que això és el que va passar pel cap de Bretón quan va contestar a la carta de Luisgé Martín: "M’entusiasma la teva proposta".

Neige Sinno, una autora que ha fet d’una experiència personal terrorífica, els abusos soferts per part del seu padrastre durant la infantesa-, el punt de partida del seu impactant llibre Trist tigre, parla en el documental del sentiment que com a lectors tenim al davant casos com aquest, crims reals, que, entre altres coses, omplen el nostre oci. És un impuls, una curiositat davant la qual no ens resistim però alhora podem sentir una profunda vergonya per això. També Carrère va assegurar tenir escrúpols i fins i tot malsons durant els set anys en què va estar embarcat en el projecte.

¿Creure en les teves fonts?

Notícies relacionades

La Terrrazza compleix 30 anys a l’aire lliure

El Último de la Fila, un cop dur per a Red Eléctrica

Al ser un relat en primera persona a través de la veu del mateix autor, Carrère dona compte de les seves pròpies reticències i no s’estalvia incloure a la seva obra les crítiques que ja des de l’elaboració de la seva novel·la es plantegen els altres. Quan Romand s’exhibeix com un pecador penedit durant el judici, una periodista felicita irònicament Carrère per seguir el joc a l’assassí i fer que el nom del mitòman narcisista es perpetuï. No és això el que fa l’escriptor, per descomptat, perquè la seva indagació és més profunda, però sí que és cert que la literatura –la bona literatura– ha fet que 30 anys després continuem parlant d’ell.

Davant la novel·la de Carrère, la manera com Bretón es mostra a El odio és més simple i banal, menys intel·ligent i sibil·lí, d’acord amb la psicologia d’un assassí que ni tan sols es pren la molèstia de mentir, tot i que sí d’excusar-se.