'Bruc. La llegenda': El rebel i el paisatge

Bruc. La llegenda no respon al cànon d'un cert cinema patriòtic i històric català. La història del timbaler del Bruc, tantes vegades associada a la gesta, als contes i a les llegendes, es converteix de la mà del realitzador Daniel Benmayor en una mena de pel·lícula d'aventures en què els dolents, com en els antics però alhora moderns westerns de Budd Boeticher, són més atractius, malgrat que estiguin construïts com figures maniquees, que l'heroi i la seva promesa.

Notícies relacionades

L'heroi de Montserrat

'Ahora los padres son ellos': Més família, menys gags

Els dolents són un oficial francès i els seus estranys sequaços, obsessionats a caçar el protagonista per les muntanyes, sempre tan cinematogràfiques, de Montserrat. És un actiu de la pel·lícula, el seu escenari agrest, tan fantasiós com allò d'alguns poblats fantasmes del millor cinema de l'Oest. Perquè Bruc. La llegenda també té molt de western, com si el protagonista fos un rebel apatxe que s'amaga dels soldats que el persegueixen.

Les muntanyes de Montserrat on Carlos Serrano de Osma va ambientar la seva delirant versió de Parsifal són aquí un escenari salvatge, agrest i protector a parts iguals. El realitzador juga amb això i amb elements estètics que parteixen d'una pel·lícula francesa de notable èxit, El pacte dels llops: la mecànica de l'acció i la indumentària de cuir dels que persegueixen el protagonista tenen molta relació amb aquell exploit europeu. De fet, el film de Benmayor és una ficció en tota regla per molt que evoqui un dels episodis heroics més coneguts de la història catalana. Aquest és el seu tret diferencial pel que fa a altres propostes d'aquesta mena que el cinema català va llegar en un passat pròxim.