Albert Pla, el punk que va dir 'no' a la cançó

Quan, el 28 d'octubre de 1988, Albert Pla va guanyar el premi al millor intèrpret i a la millor composició de la Mostra de Cançó d'Autor de Jaén, es va voler veure en ell el jove cantautor que simbolitzés el desitjat relleu generacional. El van recolzar Sisa, Pi de la Serra i Krahe, i els seus dos primers discos en català invitaven a veure'l com un petit geni d'una neocançó postmoderna i una mica gamberra.

Però Pla no va jugar a això. En el seu següent disc va tirar cap a la rumba i després l'hem vist convertit en trobador punk, artista multimèdia i poeta del costat fosc. Ha jugat amb foc: a La dejo o no la dejo dubtava sobre la seva relació amb una terrorista, i Carta al rey Melchor mostrava una mirada poc reverent a la monarquia. Cada pas ha estat una sorpresa: ara una gira amb el guitarrista gitano Diego Cortés; després un disc electro-rock sobre les cançons d'amor i droga de Pepe Sales (lletrista de Bocanegra) o un muntatge videoteatral amb la seva companya Judit Farrés.

Pla és l'artista que no sembla pensar a construir una carrera convencional ni a seguir un camí asfaltat ni previsible. Els ortodoxos de la cançó ja devien sospitar quan, en els seus primers discos, feia servir un català heterodox, amb abundants barbarismes. Albert Pla ha estat un anticantautor, un punk showman, un videoartista escombraries i un rumber postís. Irregularitats en les quals s'ha afirmat com a artista.

Notícies relacionades

Albert Pla i Pascal Comelade creen un món oníric a 'Somiatruites'

Pascal Comelade, pianista contra la 'grandeur'

Distància forestal

Coincideix amb Pascal Comelade en un cert aïllament: de les tendències, dels judicis externs i evidentment de la indústria (o el que en queda). Com el seu actual partenaire, viu en una zona rural, el seu entorn preferit des de fa anys. Les seves entrevistes són un os dur de rosegar per a qualsevol periodista: encara que cordial, Pla sembla incapaç de reflexionar en públic sobre les seves propostes. ¿És sincer o ha creat un personatge? Tant hi fa: a vegades, la retòrica explicativa dels artistes amaga buits, comporta farses o exagera expectatives. Pla s'exposa a l'escenari i només allà, i la resta segurament no té una gran importància.