Albert Pla i Pascal Comelade creen un món oníric a 'Somiatruites'

Albert Pla i Pascal Comelade creuen camins: el Teatre Municipal de Girona acull demà i diumenge, dins del festival Temporada Alta, l'estrena de Somiatruites, l'espectacle que recalarà del 9 al 12 de desembre al Teatre Lliure. El repertori inclou cançons noves de Pla i peces de Comelade a les quals el cantautor ha posat text, i el desplegaran amb la Petita Orquestra Somiatruites, amb músics i titelles.

El teatre de Bescanó acull aquests dies els assajos de Somiatruites. Hi vam anar per mantenir una conversa amb Pla i Comelade que, com es preveia, adopta trets d'experiència dialèctica insondable.

-¿Com es van conèixer?

-(Pascal Comelade) Fa més de 10 anys, l'Albert em va trucar. Vam concertar una cita a Figueres. Vaig arribar al cafè Royal i em vaig quedar allà tot el dia esperant-lo. L'endemà em va trucar: «Eh, Pascal, que sóc al cafè Royal de Figueres, t'he estat esperant tot el dia». Mai vam saber qui s'havia equivocat. Van haver de passar 10 anys.

-(Albert Pla) I al final la vam encertar.

-(P. C.) Vaig participar en el seu disc La diferencia. Tenim més o menys la mateixa forma de treballar i entendre la música i la relació humana.

-¿Quina és aquesta manera?

-(P. C.) (silenci) Res de partitures, ni discussions, ni 50.000 assajos. No funciona. Ràpid, ràpid, ràpid… És una paradoxa, perquè aquest espectacle és molt precís.

-¿No van parlar sobre com havia de ser l'espectacle?

-(P. C.) Ni una conversa.

-(A. P.) No, no…

-(P. C.) Vam quedar en un bar del Poble-sec per prendre el vermut. Després l'Albert em va fer escoltar un CD.

-Senyor Pla, ¿havia seguit la trajectòria de Pascal Comelade?

-(A. P.) Sí, en directe sobretot, discos no tant. Home, Comelade és Comelade… ¡Com els Beatles!

-¿Comelade és el contrari d'un artista pretensiós?

-(A. P.) No en tinc ni idea, però sé que si toquem junts, ell avança, i afluixa, i estira, i escurça… És el més senzill del món, però mai passa.

-Senyor Comelade, Albert Pla ha posat lletra a músiques seves.

-(P. C.) Això és fantàstic, és la manera més radical de recuperar el meu material. És com la realització d'una conversa de bar. La realització és molt professional, però la conversa, no. La conversa és de bar: «Farem unes cançons, i això i això altre», i dos mesos després som aquí, després al Lliure… Hi ha tres veus amb les quals sempre he volgut fer coses: el Sisa, el Pau (Riba) i l'Albert. ¡I ara ja està! Amb el Pau vaig fer aquella versió de Sex machine de tres hores…

-(A. P.) Tres hores, ha, ha, ha…

-¿Albert Pla segueix un camí marcat per Sisa i Riba?

-(P. C.) No, tot això tant és. El més interessant és que cada un es creu el seu discurs. Formar part d'una cadena, una escola, és una altra cosa. Ells són persones molt individualistes, i aquesta és la postura que m'interessa.

-¿És individualista, Albert Pla?

-(A. P.) ¿Jo? Sí, sí… O no (silenci). Jo faig el que sé fer i em diverteix. Ho faig perquè vull que m'agradi, que quan ho escolti em suggereixi coses. No puc evitar implicar-m'hi.

-¿Va demanar algun consell o orientació a Comelade abans de posar text a les seves cançons?

-(A. P.) Les vaig fer i les hi vaig ensenyar.

-¿I què li va dir?

-(A. P.) Em va dir: «¿En quin to estan? ¿Mi, si, la?, ¡val!».

-(P. C) Cap problema, perfecte…

-¿Han conviscut?

-(P. C.) Res de res. Parlem de coses com: «¿A quina hora sopem?», i què menjarem, si hi ha un primer plat, si és menú únic… Si el restaurant és al centre o al costat d'una autopista. Hi ha hagut un debat fort sobre l'hotel de Girona.

-¿Què explica Somiatruites?

-(A. P.) Va del que un pot arribar a pensar abans d'adormir-se. Penses en allò, en allò altre. Ho vaig agafar perquè em servia. No sé què en sortirà.

-«Històries delicades i alhora brutals», diu el programa del festival.

-(A. P.) Fa 20 anys que es diu això.

-¿Li sembla fora de lloc?

-(A. P.) (Silenci).

-¿Tant li és?

-(A. P.) Sí.

-En els seus últims espectacles hi ha menys música i més paraula.

-(A. P.) A La diferencia era jo sol amb la guitarra. Si m'està dient que toco malament la guitarra, endavant… Aquí hi ha més músics i toquen millor; s'ha de reconèixer.

-Les peces eren molt narratives.

-(A. P.) ¡Jo sempre canto, però després la gent diu que parlo! No ho sé (riu). Aquí sí que disfruto escoltant Pascal. Això és bàsic.

-¿Creuen que això els portarà a tornar a treballar junts?

Notícies relacionades

Albert Pla, el punk que va dir 'no' a la cançó

Pascal Comelade, pianista contra la 'grandeur'

-(A. P.) Ni idea. Per ara és un plaer.

-(P. C.) Exacte. Gravar un disc doble o triple... això ja no ho sé. El que m'interessa és la situació.