Rafael Argullol: "Jo he sigut sempre un home d'acció"

Les 1.200 pàgines deVisión desde el fondo del mar (Acantilado) componen la Bíblia personal del filòsof i professor d'estètica. Però també és un llibre de viatges. Un catàleg de mites personals. Una memòria autobiogràfica. I un artefacte en què s'entrecreuen molts gèneres i que com

l'I Chinges pot obrir per qualsevol lloc per captar al vol una reflexió, encara que l'autor no recomani en absolut aquesta fórmula.

-Aquest és un llibre per deixar a la tauleta de nit. Però malgrat això, requereix un lector una mica habituat.

-No té un llenguatge difícil. A més és molt visual. Molts joves que l'han llegit troben la seva fórmula, amb les contínues ruptures d'espai i temps, molt adequada a aquests temps de globalització.

-¿Com va trobar el valor per abordar un projecte tan ambiciós?

-Va ser arran de la mort del meu pare. Vaig sentir la necessitat d'aturar aquest remolí vertiginós en què s'ha convertit la nostra vida quotidiana. Després em vaig tancar durant sis anys a un ritme d'escriptura de vuit a nou hores diàries i vaig començar a fer un disciplinat exercici de ­memòria.

-¿Es pot dominar la memòria?

-Normalment ve a nosaltres sense que ens ho proposem, però quan fem un exercici voluntari l'aventura ­resulta increïble. Davant del record, moltes vegades les coses més trivials adquireixen una altra llum i t'ofereixen més ensenyament que 1.000 manuals de moral. A més, he de dir que tinc una memòria prodigiosa. La vaig heretar de la meva mare.

-¿Però deu haver recorregut a algun diari?

-M'he recolzat en una trentena de quadernets que escrivia en els meus viatges en què feia anotacions només aptes per a mi mateix.

-No em pensava que era tan viatger.

-Fa tant de temps que m'acompanya l'etiqueta de filòsof que si no hi més remei he d'acceptar-la. Però jo fo­namentalment he sigut un home d'acció i és el que he intentat ­explicar.

-Però, bàsicament, la reflexió el domina.

-¿I què me'n diu dels milers de quilòmetres que es despleguen en el llibre? Aquí també he explicat episodis que pràcticament he mantingut callats durant 30 anys, com el temps que vaig passar a la Model com a pres polític. Parlar d'això sempre m'havia semblat una falta de pudor, una obscenitat.

-¿Què ha canviat ara?

-Crec que ja havia transcorregut el temps suficient per fer-ho i volia que s'apreciés que reivindico la rebel·lia com un fet real. Una altra cosa és que reflexivament m'adoni que la utopia, amb massa freqüència, dóna lloc a conseqüències catastròfiques. No he sigut mai una persona con­formista. Vull morir al peu del canó.

-El llibre també és una autobiografia. ¿On ha posat el límit a l'hora d'explicar la seva vida?

-Amb alguna excepció els personatges que estan vius apareixen amb un altre nom i els morts, amb el seu propi nom. Al llarg del llibre no hi ha ni una sola xafarderia.

-Però hi ha les seves relacions sentimentals.

-Hi incloc la qüestió amorosa perquè la dona ha sigut molt important per a mi. La sexualitat ens serveix per conèixer-nos davant de l'altre.

-La consideració de l'altre és el gran tema del llibre.

-He intentat reconèixer-me a través de la meva època i dels altres. Jo no puc renunciar a la meva cultura europea, però la necessitat de contrastar la meva pròpia educació amb una altra gent és més forta que jo.

-Especialment davant Àfrica i Àsia.

-Exacte. Una cosa en què insisteixo és que cadascú de nosaltres potencialment som els altres per a la resta i aquesta idea hauria de propiciar la nostra tolerància.

Notícies relacionades

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

El Liceu Mar transformarà 32.000 metres quadrats del Port Vell i costarà 50 milions d’euros

-Això als europeus sembla que ens costa molt.

-Els costa a tots. Els primers antropòlegs que van començar a estudiar les tribus índies dels Estats Units van veure que la majoria de les tribus s'anomenaven a ells mateixosels homes onos­altres. Crec que tots hem de descol·locar-nos d'aquesta creença per tornar-nos a col·locar.