Román Parrado: "La meva pel·lícula no és de sang, sinó de violència interior"

SEnD14 days with Victorés una pel·lícula estranya, difícilment classificable entre les tendències del cinema actual espanyol i català.

-És possible. Evidentment és difícil circumscriure-la en un gènere determinat. Té una mica de terror, una mica dethrilleri bastant de drama de personatges. Sí, podem dir que és una pel·lícula singular, amb un aire molt de cinema europeu independent.

-¿D'on i com sorgeix la idea de fer la pel·lícula?

-Ibón [Cormenzana], el productor, estudiava Econòmiques a Londres a finals dels 80. Una nit va assistir a una exposicióperformancesecreta a la qual havia estat convidat mitjançant un anònim. Tot plegat amb un halo de misteri molt suggerent. Era l'època delbody art,de l'art extrem, ganxos, talls, totes aquelles coses... El film narra el que Ibón va presenciar allà.

-Així que la pel·lícula està basada en fets reals...

-Nosaltres diem que és una pel·li basada en fets hipotèticament reals. Suposem que la història va passar... però no ho hem pogut comprovar. Anys després Ibón va tornar a Londres a preguntar per l'exposició. Va contactar amb un dels artistes que l'havia muntat i el tio va negar haver fet mai res de semblant. Aquella negació, i el misteri que implica, va ser l'origen de tot el projecte.

-¿14 days with Victor és una reflexió sobre els límits de l'art o sobre el dolor com a forma de redempció?

-Ni una cosa ni l'altra. El dolor com a forma de redempció és només la tesi que defensa un dels personatges, Martin. Però no és el tema de la pel·lícula. L'art només és el context per explicar una història de personatges. El tema seria més aviat: si passen coses com aquestes és perquè hi ha gent disposada a fer-les. ¿Per què? ¿Què pot motivar un acte tan extrem com deixar-se martiritzar, literalment, en nom de l'art? ¿Són malalts? ¿Una disfunció emocional provocada per un entorn difícil?

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

-La pel·lícula és crua, amb assagetaments fins i tot. ¿Tem que l'impacte visual pugui devorar el seu drama de personatges?

-¡Espero que no! Hi ha molt poca violència explícita. Les coses s'intueixen més que no pas es veuen. No hi hagore. El problema és que la pel·lícula és molt dura emocionalment. Les coses de lesquals parla són difícils de pair i això crea molt desassossec. Però no és una pel·lícula de sang. No hi ha violència gratuïta, sols violència interior.