Un aragonès irrepetible

La veu de José Antonio Labordeta es va extingir diumenge a la matinada, als 75 anys, i de seguida, un corrent d'afecte i dolor es va despertar en la nit corrent de boca en boca, de SMS en SMS, fins a la seva expressió pública, consumada ahir a la capella ardent oberta al Palau de La Aljafería, de Saragossa. Milers de persones van rendir, en un cerimonial que seguirà avui, el seu homenatge pòstum a un ciutadà de múltiples perfils: cantautor de poètica àrida, poeta i narrador en tens equilibri entre l'escepticisme i l'idealisme, excursionista de motxilla dinàmica i diputat d'urgència.

El abuelo, com el coneixien els seus pròxims des de temps en què encara no tenia edat per ser-ho, va morir d'un càncer de pròstata diagnosticat quatre anys enrere. Retirat de la política el 2008, després de dues legislatures com a diputat de la Chunta Aragonesista, va tenir poc temps per disfrutar del seu refugi tardoral a Altafulla. En els últims mesos estava molt feble i quasi no sortia del seu pis de Saragossa, on va rebre un degoteig de distincions i homenatges. Dijous va ser hospitalitzat i dissabte va entrar en coma irreversible.

TRES DIES DE DOL / L'ajuntament de Saragossa va decretar tres dies de dol oficial, reconeixement que se suma als nombrosos missatges de dolor expressats per personalitats de la cultura i la política, incloent les màximes personalitats, el rei Joan Carles i el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Els seus companys catalans al Grup Mixt, Joan Saura (ICV) i Joan Puigcercós (ERC), van destacar l'«honestedat» d'aquest «amic de Catalunya», que visitava Barcelona sovint per oferir recitals (els últims, a Barnasants), acompanyat per la seva mànager i amiga durant més de dues dècades, Carmen Peire. Quan passejava per la capital catalana, rebia contínues mostres de complicitat, i les felicitacions espontànies a peu de carrer van ser emfàtiques després del cèlebre «¡a la merda!» al Congrés el 2003.

Companys de viatge de la cançó d'autor s'han sumat al dol. Serrat va obrir ahir a la nit el seu recital al teatre de La Zarzuela, de Madrid, demanant una ovació per al seu «gran amic», i Ismael Serrano va destacar la «claredat i rotunditat» de Labordeta al «defensar les seves conviccions». La saragossana Carmen París en va destacar la «fermesa i coherència».

Llicenciat en Filosofia i Lletres, Labordeta (Saragossa, 10-3-1935) va ser, els anys 60 i 70, professor d'institut d'Història, i entre els seus alumnes va figurar Federico Jiménez Losantos. En paral·lel va cultivar la seva activitat literària, centrada en la poesia i els relats breus, i crescuda sota la influència de César Vallejo i el seu propi germà Miguel, mort el 1969 i per qui sempre va mostrar una admiració reverencial. Es va professionalitzar tard com a cantautor: va debutar amb Cantar y callar, el 1971, als 36 anys, a la trinxera antifranquista. El seu relleu, Tiempo de espera (1975), incloïa Canto a la libertad, que alguns paisans van voler convertir en himne d'Aragó, iniciativa que ell sempre va frenar. Cantata para un país (1979) va ser una altra obra destacada. Entre les seves cançons més celebrades figuren Somos, Aragón i Recuérdame. Peces de constitució senzilla, que combinen una sequedat expressiva amb un halo melancòlic, i que el públic cantava amb ell als seus recitals en sales com L'Aliança del Poblenou. Al disc en directe Tú y yo y los otros (1991) es va acompanyar de Sabina, Paco Ibáñez, Ovidi Montllor i Imanol.

Notícies relacionades

Serrat dóna "gràcies a la vida" per haver conegut Labordeta

Les seves cançons fan olor de terra

La sèrie Un país en la mochila, de Televisió Espanyola, el va realçar com a personatge públic abans de la seva entrada en la política. Les seves experiències al Congrés van inspirar el llibre Memorias de un beduino (2009) i van confirmar que el seu ànim es movia entre l'escepticisme i l'afany per passar a l'acció. Després de vuit anys, en va tenir prou. El 2007, anunciava en aquest diari que abandonava la política «per l'edat i la salut, però també per cansament ideològic».

Casat amb Juana de Grandes, catedràtica de llatí ara jubilada, Labordeta deixa tres filles, Ana, Ángela (que el va ajudar a escriure el seu llibre pòstum, Regular, gracias a Dios) i Paula. Incòmode amb «els fastos i oripells», com diria Aute, les seves paraules són la millor guia per dir-li adéu. «Recuérdame, como un árbol batido, com un pájaro herido, como un hombre sin más» (Recuérdame).