Àlex Torío: «El meu disc és com una enciclopèdia»

–Vostè és un nàufrag de l'imperi Sinnamon, companyia que va inventar el festival Summercase, al Fòrum.

–Van crear una bombolla. Era una mentida: funcionaven a base de crèdits. Quan van fer el Summercase em van dir: «Això dels festivals serà una Champions League i s'hi ha de ser». Però només va durar dues edicions. Sense la crisi global del crèdit, potser encara seguirien. Fa un temps vaig sentir que eren al Brasil.

SEnDPrincipia mathematica és un disc oceànic: 74 minuts.

–És com un àlbum doble. Un treball de màxims. Com, quan en un curs, hi ha més temari del que es pot donar. O com una enciclopèdia, que no llegeixes pàgina per pàgina. Jo no escolto sencer All things must pass, de George Harrison.

–¿Invita a sentir-lo a la carta?

–Sí, m'agrada el concepte de subdisc: que cadascú reordeni les cançons per so o per temàtiques.

–¿Té tendència a l'excés?

–No ho sé, potser sí. He de tenir molta energia per fer coses apassionadament. Em canso de fer sempre el mateix. The lame fiancée (2006) era minimalista, com una joguina. Aquí hi ha tot el que puc fer. És lògic, perquè s'ha allargat en el temps. El 2007 encara no havia nascut la meva filla, i en el disc hi ha tres o quatre peces que en parlen.

–És professor de matemàtiques i el títol del disc rendeix homenatge a Newton. ¿Mitifica al geni solitari?

–Jo segueixo consells, però el disc és un testimoni vital. Encara no he conegut el productor que em faci dir: «quina raó que tens». Tot i que a George Martin li diria que sí ara mateix.

–El col·lapse de Sinnamon va segar la seva carrera, ¿o hauria trigat el mateix a publicar aquest disc?

–No, m'ha perjudicat. Jo treia un disc cada dos anys, i ara hauria de publicar el cinquè, no el quart. Voldria fer un disc cada any.

–Acumula molta obra inèdita, ¿oi?

–Tinc 42 discos escrits i gravats, i ara estic treballant en el 43è. Els primers eren en casset, gravats en quatre pistes, però amb la seva portada i el seu llibret de lletres. Una mica friqui, sí. Vaig començar als 17 anys.

–Insisteix amb l'anglès quan ara en la nostra escena pop es tendeix a recuperar la llengua pròpia.

–És el meu idioma creatiu per la seva sonoritat; em compensa les dificultats. No em sento bé cantant en català o castellà.

Notícies relacionades

Trump amenaça amb aranzels del 100% al cine produït a l’estranger

Lise Davidsen debutarà com a Isolde al Liceu en una nova producció

–Tres anys sense recitals. ¿No té mono?

–Una mica. Estic assajant amb Agustí Busom (Abús) a la guitarra, Arcadi Marcet, baixista de Roger Mas, i Jordi Farreras, bateria de Kitsch. Al setembre començarem a actuar.