Jaime Urrutia, amb nostàlgia castissa

El debut en solitari de Jaime Urrutia després de Gabinete Caligari, Patente de corso (2002), va donar a entendre que l'encefalograma encara donava senyal; el seu relleu, El muchacho eléctrico (2005), en canvi, va ser una desfeta, i la tercera entrega, Lo que no está escrito, acabada de publicar, recompon amb prou feines les peces d'un dels compositors capitals del rock espanyol dels 80. Com una Miss Univers de fa 25 anys, el moment d'esplendor queda enrere, encara que perviuen els trets d'estil i els vestigis de bellesa. Ho vam veure dissabte a Bikini, en un recital de rock generacional, amb punts d'ancoratge en el repertori de Gabinete Caligari.

Urrutia i els seus músics, coneguts com Los Corsarios, van entrar en acció amb el material nou, incloses dues de les seves millors peces: De perdidos al río i Tus problemas. Rock madur i fi, amb rampells funky i girs de melancolia. Aviat vam poder observar que la collita d'El muchacho eléctrico quedava feliçment arraconada (només va sonar una de les seves cançons, Maribel), no així la de Patente de corso, amb exponents com Vestida para matar, Castillos en el aire i Qué barbaridad! El nou disc, interpretat gairebé integrament, va deparar reflexos dels seixanta (Tratando, gravada amb Andrés Calamaro), injeccions de rhythm'n'blues (Venga ya!) i moments patxanguers francament evitables, en particular en la cançó que dóna títol al disc.

Notícies relacionades

Jordi Hurtado, reconegut amb el Premio Nacional de Televisión

El MNAC insistirà en la "incapacitat tècnica" per traslladar les pintures de Sixena

Urrutia va inventar fa prop de tres dècades el rock torero a l'empara de la movida, i en manté els usos i costums castissos. Els subjectes femenins són «nenas», els participis acaben en un sonor «ao» i el pasdoble és tan digne de fondre's amb el rock com el blues o el funk. La banda va reproduir un so de rock clàssic en què no van faltar els apunts de saxo, i que va obrir un recés semiacústic amb dues cançons noves, Y nos dirán i Tarde.

RUMB ALS 80 / El repertori de Gabinet no va inundar el recital, però sense aquests rescats tot hauria estat una mica més vulgar. Els fans es van quedar aquesta vegada sense Camino Soria i Cuatro rosas, encara que hi va haver reciclatge soul amb Tócala Uli, i narrativa melancòlica amb La fuerza de la costumbre i La sangre de tu tristeza. Sentint Suite nupcial encara agafen ganes d'anar al jutge de pau tot i que sigui per divorciar-te l'endemà. I El calor del amor en un bar va convertir Bikini en un saló de ball dels antics. Sí, és una pena dependre dels vells èxits. Però hi ha una cosa encara pitjor: no tenir-ne.