L'encís de la multitud

Lorena Yera (25 anys) i Eloi Costilludo (27) compaginen estudis i feina, no arriben a mileuristes i van fundar fa un parell d'anys Barnamob, un col·lectiu consagrat a l'organització de flashmobs, expressió que traduïda de l'anglès significa «multitud instantània». Estan tramant una nova acció al carrer per a finals de mes, però es resisteixen a revelar-ne més detalls perquè els participants en aquestes mogudes, per regla general joves entre els 18 i els 35 anys, es congreguen exclusivament a través de blocs, xarxes socials (Facebook, Twitter) i mitjançant missatges de mòbil. «Les convocatòries es desvirtuarien si apareguessin anunciades a la premsa», raona Costilludo.

Els mobbers es comprometen a ser puntuals, no armar escàndol ni fer malbé el mobiliari urbà i a dispersar-se tan aviat com s'acabin les accions. ¿I en què consisteixen? Doncs a viatjar sense pantalons al metro, representar una carrera com si fos a càmera lenta, simular una guerra de coixins, quedar-se congelats… Una altra variant és el lipdub o «doblatge de llavis», un vídeo rodat en una sola presa en què un col·lectiu de persones ballen i canten en playback. Per cert, els estudiants de Comunicació d'Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) acaben de batre el rècord mundial de participació en aquestes manifestacions: 1.200 persones cantant al campus de la Ciutadella Wake me up before you go go, de Wham!

Els publicistes ja han intentat usurpar la frescor que inspiren aquests happenings col·lectius. Des de començament d'any –potser el període en què el fenomen ha fet aquí el salt d'internet als mitjans tradicionals–, els fundadors de Barnamob, amb 7.500 simpatitzants a Facebook, asseguren haver rebut almenys 40 ofertes de marques i grups de comunicació. S'hi han negat: com a puristes del flahsmob, reneguen d'interferències crematístiques o polítiques i només aspiren a la diversió.

El col·lectiu barceloní també ha rebut alguna estirada d'orelles. Els crítics es pregunten per què no inverteixen tanta energia, creativitat i esforç en causes solidàries. Lorena Yera defensa els seus: «Entre els nostres plantejaments no figura canviar el món. Ens critiquen a nosaltres i, en canvi, no diuen res dels centenars de persones que van al futbol o al cine a veure la mateixa pel·lícula».

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

Oci versus reivindicació

En una època individualista i poc inclinada a les mobilitzacions socials, crida l'atenció que aquests jocs grupals i performances, que ja tenen algun llibre i DVD als EUA, aconsegueixin concitar tantes adhesions. Jordi Mir, professor d'Humanitats de la UPF i membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials, considera que és la cultura en què vivim immersos la que fomenta aquesta mena d'activitats. «L'oci s'ha imposat a la reivindicació. Resulta més fàcil divertir-se que analitzar, debatre, argumentar o proposar». També hi influeix, segons Mir, la necessitat com a individus d'actuar col·lectivament. Algun sociòleg sosté que els flashmob són fruit de la desafec­ció per la política institucionalitzada que senten els joves. Mir estaria d'acord amb la premissa, encara que subratlla que aquestes iniciatives, tal com s'organitzen ara, no tenen res a veure amb la política. «La pregunta a formular-se –afegeix– és si els joves que participen en aquestes accions han arribat a la conclusió que no hi ha res a fer. En aquest cas, tenim un greu problema com a societat». Un bon tema per a la reflexió.