The Ruby Suns, perduts d'alegria

Una forma apropiada d'acabar el dia que es va acabarPerdidos: assistint a l'actuació de The Ruby Suns, una banda que prové d'una illa

–l'illa nord de Nova Zelanda, per ser més precisos– i que amb la seva personal forma de pop es recolza, a més, en els ritmes selvàtics, les temperatures acusades, el colorit extrem… En l'últim disc, el sofisticatFight softly–un dels millors de l'any en curs–,

hi pot haver tons grisos i melancòlics, però dilluns, a Apolo, Ryan McPhun i la seva banda es van encarregar de difuminar-los fins a trobar una llum brillant. A més de recuperar, davant l'alegria general, un grapat de peces del seu segon àlbum, el més divertitSea lion(2008).

Emmarcada en el primershowcased'escalfament del Primavera Sound, la seva actuació va ser un festival de pop exuberant, inventiu i emotiu, entre altres adjectius tirant a hiperbòlics. Encara que, en honor a la veritat, al principi les peces del seu puzle no semblaven unir-se del tot: l'àlbumFight softlyés tota una exhibició d'orfebreria sonora i la seva transposició a un directe bastant rigorós –amb un bateria, un teclista, i McPhun tocant la guitarra o disparant sons– resulta una missió complicada; les dinàmiques van semblar en un primer moment abocades a perdre fluïdesa, tornar-se una mica coixes, trontollar.

Notícies relacionades

El grup d’experts que ha d’analitzar el trasllat de les pintures de Sixena exposades al MNAC

El mestre i els seus bons alumnes

MÀQUINA GREIXADA / Però després d'unes preses una mica incòmodes, per a ells i, diria, també per al públic, deTwo humansoCinco–just dos dels millors temes del disc–, The Ruby Suns van acabar greixant perfectament la seva màquina: a l'altura deCranberry,el single del nou disc, Apolo ja era una festa, i ambTane Mahuta–el seuHakuna matata– segurament van alliberar per uns minuts els assistents de qualsevol sentiment de tristesa o melancolia. Mentre va durar, gairebé va semblar quePerdidosno s'hagués acabat feia unes quantes hores. I agafaven ganes d'anar-se'n corrents a casa a buscar el flotador.

Van completar la vetllada un parell de noms estimables. Abans de l'explorador McPhun actuaven Pájaro Sunrise, jove formació de Lleó de creïble pop-folk en anglès; van sonar frescos, van caure bé, van fer més que probablement un grapat de nous fans. I al final de la nit, va saltar a l'escenari Maika Makovski, la cantautora rock d'origen mallorquí a la qual hem vist madurar notablement en un nou disc produït per John Parish, músic i productor de prestigi molt lligat a PJ Harvey. La convicció i força observades en aquestaMaika Makovski–es diu igual que ella perquè és gairebé un quilòmetre zero– també apareixen en el directe: Maika mostra valentia i la seva banda habitual la recolza eficaçment en la seva aventura de redefinició; de soroll i fúria; d'intensitat. Des de la ràbia (Game of doses) o, per un altre costat, una carismàtica pilleria (Friends), l'artista va saber estar a l'altura del que s'espera d'ella en aquesta nova època. Caldrà seguir-li el rastre.