El mestre i els seus bons alumnes

A base de mostrar-li homenatge en les seves creacions i establir una incipient amistat, Los Javis (Javier Calvo i Javier Ambrossi) han aconseguit asseure Pedro Almodóvar perquè repassi les seves pròpies pel·lícules, una cosa no tan fàcil amb algú famosament reticent a l’autoanàlisi, per no dir a les biografies o biopics, que ha prohibit als seus que no autoritzin després de la seva mort. Les seves converses sobre gairebé mig segle de filmografia són l’esquelet de Pedro x Javis (Movistar Plus+), que s’estrena avui. Una docusèrie –o orgullós programa, en realitat– de tres parts en què el veterà mestre s’avé a l’íntim i memorístic davant uns interlocutors entregats.

Cada programa gira al voltant d’un parell de conceptes que, a poc a poc, es revelen com a simples punts de partida per a una conversa més exhaustiva. Per exemple, amistat femenina, representació del desig homosexual i el pes de certes figures d’autoritat: temes destacats en l’obra del manxec i que ja són presents, o ho seran aviat, en la carrera dels autors de La Mesías. Aquests últims han remarcat que a la seva futura pel·lícula La bola negra posaran en el centre l’homosexualitat masculina.

Fragments d’una vida

A través d’aquests temes, Almodóvar, empès amb suavitat per Ambrossi i Calvo, fa l’esbós no només d’una carrera, sinó d’una vida. Per moments Pedro x Javis és crònica personal de l’explosió cultural del Madrid dels 80 i del paper del director com a element cohesiu, com a artista amb intuïció que sap unir els talents adequats i construir amb ells una cosa admirada en àmbit global. Tampoc té problema a reconèixer l’ajuda dels seus amics: van ser Carmen Maura i Félix Rotaeta, tots dos del grup de teatre Los Goliardos, els que van empènyer l’antic empleat de Telefónica a saltar dels 8 als 16 mm (després inflats a 35) amb Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (1980).

La fundació, el 1985, de la seva productora El Deseo li va permetre agafar les regnes de la seva carrera, equivocar-se només per decisió pròpia i ser el director atrevit que coneixem. Segons recorda Agustín Almodóvar, el seu germà i productor, en un apart del programa, La ley del deseo (1987) no va rebre finançament públic perquè segons el ministeri era "una pel·lícula de maricons". Que es rodés igualment ajudaria diverses generacions d’homes gais a sentir-se a gust en la seva pròpia pell, com recorda Ambrossi. La representació importa. La identificació importa: "Això és un alleujament", diu Almodóvar. "Identificar-te amb alguna cosa i dir: ‘No estic sol’".

Noies Almodóvar

Lluny del mer programa d’entrevistes amb alguns clips afegits a manera il·lustrativa, Pedro x Javis té alguna cosa de making-of de si mateix i d’espectacle de varietats. Cada capítol comença amb imatges de nervis previs i acaba, com Saturday night live, entre abraçades satisfetes. Moltes actrius importants en l’obra del director (Penélope Cruz, Julieta Serrano, Rossy de Palma, Bibiana Fernández, Loles León) i el noi Almodóvar per antonomàsia (Antonio Banderas) es deixen caure pel plató per recordar frases mítiques del seu cine o per rememorar anècdotes als camerinos.

A més d’Albert Pla, altres estrelles musicals, generalment de l’òrbita creativa de Los Javis, pugen a escenaris de vegades decorats amb mobiliari i elements d’attrezzo originals del cine d’Almodóvar. Per exemple, Luz Casal interpreta Piensa en mí, com ja va fer a la banda sonora de Tacones lejanos (1991); Amaia es marca Volver al piano davant una emocionada Penélope Cruz, i Banderas s’atreveix amb Déjame recordar, de Bola de Nieve, cançó final de La ley del deseo, acompanyat pel piano de Raül Refree.

Notícies relacionades

Un gegant del piano del segle XX

Albert Pijuan i els pentinats de Nicolas Cage guanyen el premi Crexells

Posat a obrir-se en canal, Almodóvar fins i tot es presta a fer un rànquing de la seva pròpia obra. Los amantes pasajeros (2013) estaria al final del tot, precedida (curiosament per a aquest cronista) per la càustica Kika (1993). Les definitives, aquelles en les quals el seu desenvolupament com a cineasta "arriba al seu punt més alt", serien Todo sobre mi madre (1999), Hable con ella (2002) i La mala educación (2004). Quan li pregunten què veu al fer còmput, parla de "coherència", de "baules d’una mateixa cadena reconeixible".

Almodóvar, que al setembre complirà 76 anys, ho diu d’una manera o una altra des de fa temps: es retirarà quan es mori. Sense un Déu en què creure, explicar històries s’ha convertit en el seu escut i el seu suport. "La meva manera de fugir de la idea de la mort ha sigut explicar històries. Aquesta pantalla no només dona sentit a la meva vida, sinó que s’ha convertit en la meva vida. La meva única vida", afirma el cineasta.