Crònica

Dani Flaco, el sàtir més sentimental

El cantautor de l'Hospitalet va confirmar la sintonia amb el públic en la seva actuació a Luz de Gas

1
Es llegeix en minuts
JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA

Al seu nou disc,Secretos de sumario, Dani Flaco se’ns posa més sàtir del que és habitual i rega la seva lírica suburbana amb al·lusions bastant detallades a nueses, alcoves, llengües i ungles que esgarrapen l’esquena del narrador. Però ens resistim a veure en aquest xavalot de Bellvitge un rival de Chivi, el Pornoautor. Les seves cançons, encara que a vegades llisquin cap a un terreny moltsabinià(l’aparellament furtiu, la dona com avamp fatal, la mística de la barra del bar, etcètera), desprenen gestos d’emoció genuïns que sobreviuen a l’efectisme i al llenguatge explícit. De tot això, sexe sense codificar i estrofes fondes, en vam tenir en abundància dissabte a Luz de Gas, a la cita de Barnasants.

Sala a prop del ple i públic crescut amb el boca-orella compulsiu. Flaco es va presentar amb l’única companyia del virtuós pianista David Sam perquè els seus músics estan enrolats aquests dies en la gira, suposem que més lucrativa, de La Cabra Mecánica i Fito&Fitipaldis.

Notícies relacionades

ORGULL DE L’HOSPITALET / Però en l’intimisme, que va facilitar el protagonisme dels textos, Flaco es mou bé. Es noten els seus anys a la barricada, en clubs de totes les mides. Va recórrer a l’orgull hospitalenc («si esmento Bellvitge em cau la llagrimeta») i va aconseguir que l’audiència cantés els arranjaments discogràfics de peces comUna salida de emergencia. Entre les cançons deSecretos de sumario, que va sonar gairebé sencer, van brillar la que li dóna títol iUn girasol en la luna: una peça que transmeten profunditat emocional més enllà de l’enginy poètic. ComPrincesa de subterfugio iEl cor per la boca.

Flaco va convidar dos amics: Joan Tena en la desenfadadaLa niña de los ojos de papá,i Rafa Pons (col·lega dels dies del col·lectiuVengo a cantautar) aCenicienta, en què tots dos van sabinejar a plaer. Va rescatar la seva adaptació deQue tinguem sort, de Lluís Llach, i va coronar la nit amb un antídot contra les crisis d’autoestima: la ranxeraEl rey. Bellvitgepower.