«És un luxe tenir una afició com la d'Al Hueco»

Des del veí districte d'Horta-Guinardó, Manolo González (Folgoso de Caurel, Lugo, 1979) va gastar moltíssims dies aquella mitja hora a peu que separa casa seva -a prop de l'Hospital de Sant Pau- del camp de futbol de la Montañesa, l'equip que fins a la temporada passada ha entrenat i en què també va jugar.

A través de la pilota de futbol, i en un camp encara de terra, aquest gallec, barceloní des dels 3 anys,

-ha viatjat fidelment cada estiu a la seva terra d'origen-, va començar a establir fa 14 anys llaços d'amistat amb jugadors, seguidors i veïns d'un dels districtes de Barcelona que més terrenys de futbol alberga, si no el que més. «Que jo sàpiga, a Nou Barris hi ha el camp del Cerro, a la Trinitat; el del Guineueta; l'antic camp de la Damm; el del Brafa; el de l'Alzamora; el del Canyelles; el del Ciutat Meridiana; el del Vallbona; el de la Montañesa, i no sé si n'hi ha cap més», repassa el nou entrenador del CF Badalona.

Lesió a Nou Barris

Manolo González va començar a jugar a futbol amb tan sols 8 anys. «Va anar a l'escola Dalvi, que era a la travessera de Gràcia, però que ja no existeix. Hi vaig jugar el meu primer torneig», rememora l'ara exentrenador de la Montañesa. Aviat el va fitxar el Martinenc, amb el qual va estar dels 9 als 17 anys. «Als 15 vaig jugar amb la selecció catalana», destaca González. Als 17 va ser jugador del Sant Gabriel, de Sant Adrià de Besòs, i després del primer equip del Martinenc, del Gramenet B i del Santboià, fins que va ingressar a l'equip de la Montañesa. Hi va estar dues temporades, fins que al camp de Nou Barris va patir la lesió que va acabar posant fi a la seva carrera com a jugador. «Em vaig fer una tríada de genoll (trencament de lligament encreuat anterior, menisc i lligament lateral interior). Després em va fitxar el Poble-sec, però només vaig poder jugar un torneig. Vaig haver de deixar-ho», explica González.

Va penjar les botes però va seguir entrenant, una tasca que als 16 anys va començar a compaginar amb la seva competició com a jugador. Va entrenar l'infantil B del Martinenc, el Sant Gabriel en diferents categories i el juvenil del Badalona. I també dos grans finals de temporada i salvació per al Badalona B. També fa dos anys González va contribuir a mantenir la Montañesa a Tercera Divisió i en la seva última temporada amb els abelles -el sobrenom del club per la seva samarreta de ratlles negres i grogues- ha aixecat les expectatives de l'equip en la fase final cap a l'ascens a segona. «Ha sigut espectacular, malgrat el qüestionable estat de la gespa del camp de l'equip de més categoria que té Nou Barris», afirma el seu exentrenador. «Me'n vaig perquè l'oportunitat que m'ofereix el primer equip del Badalona significa una millora

-econòmica, però sobretot esportiva-, un pas endavant, una millora en la vida», resumeix. «I deixo a Nou Barris moltes amistats i socis i públic magnífics. Però, sobretot, deixo aquí una penya d'aficionats, la gent d'Al Hueco, que trobaré molt a faltar. Una afició així, en un equip de Tercera Divisió, no es troba. I és un luxe per a Nou Barris poder tenir-la. Van venir amb nosaltres a Paterna, a Figueres... I per a molts dels membres era un gran esforç econòmic. Els estaré agraït tota la vida pel seu suport constant», diu.

Conductor d'autobús

Notícies relacionades

«El circ de l'Ateneu treballa el desenvolupament de les persones»

Can Masdeu, la leproseria ocupada

«El futbol s'aprèn al carrer. Almenys els de la meva generació així ho vam fer. Passàvem el dia jugant a pilota. Avui no hi ha llocs per jugar al carrer, per això hi ha tanta afició dels nens a les videoconsoles. Es veuen obligats a estar-se a casa», apunta l'entrenador de futbol. «I als barris més humils i lluitadors, com els de Nou Barris, s'ha jugat moltíssim a futbol al carrer. Altres esports requereixen més possibilitats econòmiques»,  apunta qui compagina la feina d'entrenador amb la de conductor d'autobús, en el seu cas, al volant del B-19, que passa per  Nou Barris.

Els sopars i dinars al restaurant Paparazzi o al bar La Montañesa, «sufragats amb la recaptació de petites multes que anaven sumant els jugadors -explica- per oblits de part del vestuari o retards als entrenaments», conformen l'espai del record per a aquest home de futbol. També té un record especial per a Antonio Sánchez, director de les escoles Hristo Stóitxkov, de qui diu:  «Per a mi és el millor mestre de futbol a Catalunya. Va fer que jo fes el pas endavant com a jugador als 14 anys i després com a entrenador». «I també hi ha José Ramon Preciado (Nàstic, Gavà, Gramenet i altres), el meu millor amic, i qui em va ensenyar a elegir jugadors i corregir errors», detalla l'exentrenador de la Montañesa, el club que va néixer el 1927, té 25 equips federats i escola de futbol en un districte futboler.