«Busco la llum que acosti a la plenitud»

Joana Serrat (Vic, Osona, 1983) factura un meravellós so folkie  americà que tant és dolç (Stop feelin' blue) com apassionat (Place called home), èpic (The blizzard) i trotador i captivador (So clear). El nou fitxatge del segell del Primavera Sound ja va cridar l'atenció amb treballs autoeditats com l'evocador The relief sessions. Però amb Dear great canyon ha fet diana. Fins ahir va oferir recitals en botigues de discos londinenques com la mítica Rough Trade East, on han actuat Suede, Pulp... I dijous que ve cantarà a Barts (amb Refree, al Guitar Festival BCN), el 4 d'abril a La Pedrera (De prop), el 23 a l'Antiga Fàbrica Damm (No Sonores), el 4 de maig a la Nova Jazz Cava (Terrassa), el dia 30 al Primavera Sound de Barcelona i el 7 de juny en el de Porto. I el 16 d'agost tornarà a Londres per tocar a la sala Jabberwoky.

-¿Esperava que Dear great canyon  tingués tantíssima acceptació?

 

-Estic molt contenta. Tenia algun dubte, pensava que potser la gent em preguntaria per què en aquesta ocasió no hi ha cap cançó en català, però no ha sigut així. Han percebut l'honestedat i sinceritat que predomina en el disc.

-¿D'on li ve la vocació?

 

-Des de petita sentia que tenia ganes de cantar. Sempre amb el conyàs de les nadales [riu]. Vaig començar a fer cançons, me'n vaig anar a Dublín i al tornar vaig gravar la meva primera maqueta, Liffey. Recordo en un documental de Roy Orbison que deia que si de petit saps que vols fer cançons no hi pots lluitar ni fer marxa enrere.

-Com per fer-ne, després d'aconseguir que treballi amb vostè Howard Bilerman, l'ex-Arcade Fire (i productor en el seu àlbum de debut Funeral), propietari del mític estudi Hotel2tango...

 

-Vaig enviar quatre demos a dos productors internacionals. Tots dos em van contestar el mateix dia. Però amb Howard vaig notar un feeling immediat. Em va enviar un correu dient: 'Jo vull fer els teus somnis realitat'. Va ser un amor a primera vista.

-¿I va ser gaire intervencionista?

-No. Va deixar que les cançons es desenvolupessin. I va veure molt clar que s'havia de gravar en directe, analògicament. La seva aportació és tècnica. El que passa a les cançons és tal com estaven. The secret, que és tan curta, li vaig preguntar si podia allargar-la. Em va dir que no: 'Així és perfecta'.

-Un altre puntàs és la participació del també canadenc Gavin Gardiner, cantant i guitarra dels imprescindibles The Wooden Sky.

 

-Va venir expressament per gravar en el meu disc, sense demanar res a canvi. I em va dedicar un dels piropos més macos que he sentit per les meves cançons. Em va dir que Flowers on the Hillside li recordava Bill Callahan. '¿El coneixes?', em va preguntar. '¡L'adoro!'

-És un disc amb les seves dues cares molt diferenciades.

Notícies relacionades

El laboratori pop de Vic

Callar per cridar més alt

 

-Hi ha muntanyes, excursions, un cim on agafes aire, veus el paisatge, el camí recorregut, amplies l'horitzó. I hi ha el moment de la meditació, del descens amb més calma, la part introspectiva, quan afloren les emocions. El meu pare em va preguntar si aquesta cara A, amb més testosterona, no era una mica complicada, dura. És un risc que vull assumir; el concepte de l'àlbum. És necessari fer l'esforç per fer aquest descens. A les cançons el paisatge és vital. El disc busca trobar la llum que t'acosti a la plenitud.