Luz Casal: «No consento la queixa, el lament»

Noves vies expressives. Nous idiomes (quatre en total). La mateixa passió. Luz Casal acaba de publicar Almas gemelas. Un disc en què cura velles ferides ja des del primer tall i primer senzill, ¿Por qué no vuelves amor? Al disc expulsa relacions tòxiques (No me cuentes tu vida, la que grava en acústic, només piano i veu, per a EL PERIÓDICO) i al·ludeix al càncer que va patir i va superar dues vegades (Ella y yo).

-Primer va treure el disc a França. I just allà va saber que acabava de ser distingida amb el Premio Nacional de Música a Espanya.

-Sí, es va editar vuit dies abans. Qüestions d'interessos que a mi se m'escapen, la veritat.

-El seu idil·li amb el país veí segueix el seu curs. En realitat, allà va rebre importants premis abans que aquí.

 

-Em van donar el Cavaller de les Arts i les Lletres abans que a Espanya. I la Clau d'Or de París abans que la de Madrid. Però són coses anecdòtiques. No em plantejo si allà m'estimen més que aquí. Seria una frivolitat; una pèrdua de temps.

-I vostè els complimenta cantant dues peces en francès. Jardin d'hiver, de Benjamin Biolay i Keren Ann, i Amazone, à la vie, firmada per Julien Clerc. ¿Per què aquestes cançons?

 

-Jardin d'hiver és una cançó bellíssima, amb imatges molt evocadores. Admiro Benjamin, i Keren em sembla una de les dones més exquisides com a compositora i intèrpret. La vaig descobrir quan ella va obrir un concert que vaig fer a París. I em vaig sentir interessada a gravar cançons actuals en francès. De la peça de Julien Clerc, em va atraure molt la lletra. Parla de la crisi de valors, de pobresa, de nens abandonats. I em semblava que així m'allunyava de les cançons tòpiques sobre l'amor. És com donar-li rellevància a l'actualitat de moltes parts del món. Les harmonies vocals poden fer pensar que parla d'una altra cosa, però és una lletra molt poderosa.

-¿I no es va plantejar cantar-la en castellà?

 

-Fer una adaptació literal és una feina àrdua. Hi vaig estar temptada, però vaig veure que fos la lletra o la melodia, alguna cosa m'acabaria carregant. Hi ha sonoritats que són les que són. Que no pots alterar. El mateix passa amb les cançons brasileres. Així que he preferit fer l'esforç i posar-me jo en l'idioma de l'altre. I els compositors vius m'ho agraeixen [rialles].

-Parlant de cançons brasileres: s'atreveix a abordar tres grans temes del mestre Antonio Carlos Jobim: Triste, Wave i O amor en paz.

 

-L'arranjador dels temes internacionals del disc, Eumir Deodato, que és brasiler i ha treballat amb el mateix Jobim o amb Frank Sinatra, em va dir: 'si cantes en italià i francès, ¿per què no en brasiler? La bossa nova és un gènere que pots fer perfectament'. Així que em vaig posar a escoltar tant aquestes cançons que al final sentia que em pertanyien.

-Cert. També canta en italià. I ¡quina aportació més emotiva aconsegueix a Mi sono innamorata de ti i Ho capito che ti amo, de Luigi Tenco!

 

--En un principi pensava que l'italià no s'acoblaria bé a la meva manera de cantar. Però vaig comprovar que no era així. A més, quan et trobes amb una cançó poderosa, em passa com amb les persones: no em pregunto si té formació universitària, quina és la seva classe social o fins i tot quines són les seves tendències sexuals. Si t'enamores, si t'emociona, si et sents fascinat, simplement t'hi rendeixes.

-Vangelis [autor de les partitures de  pel·lícules com Blade Runner i Carros de foc] li va compondre la melodia de Paisaje. ¿Com va anar la connexió?

 

-Casualitats del destí. Estava actuant a Atenes i vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo. Em va portar a sopar a casa seva i des del primer dia ens vam posar a cantar i tocar. Passats uns mesos vaig tornar a Atenes per veure si podíem treballar d'una forma més concreta. Van sorgir idees. I entre elles, alguna de tan bona com aquesta. Quan vaig sentir el que va compondre, vaig tenir clar que era com un paisatge. Espero desenvolupar la meva fascinació, la meva gran admiració per Vangelis i, potser, arribar a fer tot un disc junts.

-I per a cançons emotives, Ella y yo. Alguna cosa més que una lletra en què parla de la seva relació amb el càncer, ¿oi?

 

-Des de fa molt de temps em demanen llibres, articles... que escrigui sobre la meva experiència. No ho  he fet mai perquè he vist que molta gent s'ha expressat de manera molt emotiva, molt clara, i que a ells els deu haver servit, però jo me'n sentia incapaç. No tenia prou distància. I ara per a mi són capítols passats, malgrat que es tracti d'una malaltia crònica. No sé quin va ser el moment precís en què em vaig decidir a fer una cançó, però sí que vaig tenir clar que al càncer el tractaria com si fos una figura, una presència física amb la qual tingués una relació. Però la meva intenció no era posar les coses clares.

-I després va derivar en estrofes que poden entendre's com una història d'amor entre dues dones.

 

-Vaig començar a escriure sobre el sentiment, l'emoció de la vida, sense saber on em duria. I es pot interpretar de mil maneres. Hi ha la imatge d'una platja, de la sorra gruixuda, de dos cossos disfrutant entrant i sortint del mar. I, és clar, això ja s'allunya d'una relació amb la malaltia. Va ser quan em vaig adonar que s'estava convertint en una cançó d'amor. A més, d'amor entre noies. I vaig pensar, ¿què ha passat?, ¿qui s'ha ficat per aquí? Al final, ha acabat sent un text sobre el càncer que no fa pensar gens en el dolor, en la tristesa, en la pena, en la por.

-Precisament, quan va fer públic que patia càncer de pit, i quan va recaure, aquests termes no van sortir en cap moment de la seva boca.

 

-No deixen de ser episodis de la vida que qui més qui menys ha patit. Tots tenim experiències dures, des de la pèrdua d'un ésser estimat fins a una malaltia. Si hagués sentit la necessitat d'expressar-me amb aquestes paraules ho hauria fet. Però no és així. Entre altres coses perquè em sento afortunada. No consento escoltar termes de queixa, de lament. No m'agrada. Em sembla d'una debilitat que no estic disposada a acceptar.

-«A veces se gana y las más se pierde. Es cuestión de suerte ser feliz», diu la lletra.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

 

-Aquest tros sí que és un reflex del que volia dir al principi. Hi ha molta gent que combat i perd. I et planteges, ¿per què jo ho he aconseguit? Són coses inexplicables. O, en tot cas, qüestió de sort.