Funk, protesta i sexe

Funk i protesta, sexe i ritme. Així és com el full promocional deChocadelia Internacional resumeix els atractius ingredients del nou disc del grup barceloní, batejat'El fin está cerca'."Un treball optimista, malgrat sonar apocalíptic, i ple d'energia", assegura el cantant Lalo López. Es tracta d'un treball amb un discurs "més concís" que els dos anteriors. I "més obert" estilísticament. El compacte el presenten a la sala Music Hall en format sextet (i amb convidats). Poc a veure amb l'"acústic vodevilesc" que s'han marcat a EL PERIÓDICO mà a mà l'extravertit vocalista i el guitarrista, conegut com aSr. Chokapic. La peça triada (i interpretada amb ímpetu):'Canciones para perder una guerra'.

"Perdí mi casa, mi mujer y mis hijos. Y aunque nunca los tuve no sería distinto.../ Yo soy un perdedor, tu eres una perdida. Rumbo a la perdición en una misión suicida", resa part de la lletra. I és que es va donar la circumstància, relata el cantant, que quan estaven en ple procés de creació es van separar absolutament tots els integrants del conjunt. "Va ser un procés en cadena", emfatitza el guitarrista.

Tendència anarco-sexual-nudista

Chocadelia Internacional ja fa 14 anys que desconcerta el personal amb la seva "tendència anarco-sexual-nudista", admet el vocalista. Des que el 2003 van publicar 'Ranchorry!!!', "amb guitarres trencades, ritmes atrotinats, sintetitzadors paranoides, lletres corrosives... " El 2007 van tornar a la càrrega amb 'Anartismo & chocdelia', amb una explosiva combinació de política i sexe als seus textos. Ara acaben de llançar aquest tercer compacte, a través de la plataforma Verkami (buscant el mecenatge dels seus seguidors).

"És que no hi havia cap altra opció -explica López-. Teníem el disc gravat fa any i mig, amb aquest so més obert, pensant que convenceria més les discogràfiques. Però no hi va haver manera. Sort que anem mutant en funció dels impediments. Demanem una quantitat petita als nostres seguidors, i la sorpresa va ser que en tres setmanes ja havíem doblat la xifra. Una injecció de moral tremenda, vaja".

"El que significa que no estem tan malament -riu Sr. Chokapic-. Sempre intentem estar molt a prop de la gent; trencar barreres. I el dia 21de desembre, el de la fi del món segons la predicció maia, vam fer un concert privat per als nostres mecenes", recorda. El segell d'identitat de la formació ells mateixos el descriuen com afuncanrol. "Venim d'aquí, de revindicar l'hedonisme, de voler emular l'energia del rock i la seva iconoclàsia. Sempre hem estat molt bastards a nivell d'influències musicals. Això sí, el que està bé és que fem el que fem seguim sonant a Chocodelia", subratlla López.

"Fart d'una crisi que no vaig començar"

'La fi del món' comença forta. Amb la cançó'Harte' (així, amb hac d''harto'). "Estoy harto de la prensa y de la televisión/ de la radio y de los medios de desinformación/ de noticias sesgadas, de alarma social. Estoy harto de una crisis que yo no empecé/ de banqueros cuyos sueldos no paran de crecer./ De ser un esclaavo del orden mundial./ Y de respetar las reglas y la autoridad", clamen a la lletra. "No som escriptors ni tenim pretensions poètiques. Tot és fruit d'un aprenentatge i una trajectòria. El primer àlbum va ser més eixelebrat, parlàvem del nostre amor pels 'ponies' i els estereotips del punk, però en aquest hem intentat portar-lo més cap al terreny de la reivindicació, de la conscienciació, però també a la nostra vida personal. Vida-obra i obra-vida: tot barrejat", diu el cantant.

Però potser el tema més impactant és el que bateja el treball. "Pégame un tiro ahora que soy tan feliz:/ Tengo una familia com los Ingalls,/ Un chalet com el de 'Mujeres  desesperadas'./ I unos hijos idiotas com los de 'Física o Química'.../ Salimos de una dictadura para entrar en un centro comercial..." "El que ja proposàvem amb l'anterior disc i en aquest és la situació crítica que vivim a nivell social. Abans la gent potser no es moria de gana i sí d'avorriment, però ara ja hi ha fins i tot fam. I després reclamar que es canviïn les formes d'oci. S'està deixant d'anar al cinema, al teatre, als concerts. I fins i tot a vaig llegir a una catedràtica que explicava que l'oci s'ha reduït al karaoke i a la wii. I a això li hem de dir cultura? No deu ser que el que volen és enterrar-la perquè saben que és l'arma de transformació més potent que hi ha?", es pregunta el vocalista.

Per cert,La Fundación Tony Manero (la seva altra formació) està en hibernació. "Abans era el centre de les nostres vides i els nostres sous, però tal com està el panorama ja no. Tots busquem projectes que ens entusiasmin. I mentrestant, Manero està esperant el seu moment. Ara sofrim el 'pelotazo' del vinil (el que seria el del maó en el terreny de la música). Tot el que va sorgir amb la moguda, amb aquests artistes i mànagers fumant porros i 20 anys després dirigint segells internacionals que pactaven amb les radiofórmules qui havia de ser el número u", es lamenta López.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Deu videoclips en un dia

Però a Chocadelia Internacional no hi ha qui els freni. Com a prova, "un rècord Guiness no registrat: l'enregistrament de tots els videoclips de l'àlbum, deu en total, en un sol dia", explica, satisfet, Sr.