Xarim Aresté debuta en solitari en el cicle 'Els dimarts em sentiràs'

Xarim Aresté, timoner dels aclamats i inclassificables Very Pomelo, i músic experimentat després de 15 anys de trajectòria, debuta en solitari "amb els nervis d'un novell". És l'encarregat d'obrir avui el cicle'Els dimarts em sentiràs'de la salaBeckett. Un aforament íntim que permetrà al públic delectar-se amb les peces que ha compost per a la seva banda sense prejudicis i amb d'altres d'inèdites (m'acumula 50) com l'original 'Esparadrap' que avança en acústic per als lectors d'EL PERIÓDICO.

El cantant i guitarrista reclutat per artistes i grups comSopa de Cabra, Sanjosex, Paul FusteriMaika Makovskiestà "acostumat a tenir molta gent" que l'acompanyi, així que ja vaticina que s'equivocarà "però és igual. L'important és l'energia". ¿I com és la seva? "No en sóc conscient, però sé que intento ser coherent. La música és tan important que no la puc trair".

Amb 18 anys va deixar el seuFlix (Ribera d'Ebre)natal. El seu destí hauria estat treballar en l'electroquímica com el seu besavi, avis i pare. Però es va establir a Barcelona i va estudiar Filosofia. "No tenia la valentia per dir que volia ser músic i va ser la meva tapadora. Però la vida m'ha posat després els mestres molt a prop".

Un pis amb Paul Fuster i Gerard Quintana

A Flix, "on no actua gairebé ningú", va veure tocar Paul Fuster iGerard Quintanaamb Sopa de Cabra. "I de sobte estava compartint pis amb ells" al carrer Bruc. A finals del 2012 va intercanviar repertori amb un altre dels seus ídols,Josele Santiago (Los Enemigos). I posats a somiar, el pròxim seriaKiko Veneno. "La gent veu quotidianitat en les seves lletres però és hiperrealisme metafísic". Una habilitat que ell també té: amb sentit de l'humor sap com equilibrar la seva vena "més dramàtica".

"M'agrada recordar aquell acudit que diu que un dia Steve Vay estava fent un dels seus puntejos vertiginosos amb B.B. King quan aquest se'l mira tranquil, fa un sol toc i li deixa anar, '¿aquesta és la nota que estaves buscant?'. El sentit de l'humor et permet parlar de moltes coses amb poques paraules", subratlla.

La primera vegada queArestéva saber que el seu futur estaria lligat a una guitarra va ser quan la seva tieta Annita li va regalar una raqueta de tennis que ell aviat va transformar en el seu instrument preferit. Recorda que va créixer "molt ràpid": "De seguida ja tenia barba i era alt, bé, tant com ara, mentre els altres seguien sent nens i no sabia on posar-me. Així que vaig començar a anar amb gent gran, encara que fos xunga. I vaig contactar ambpunkiesque tocaven quatre coses deNirvana".

El seu cosí tenia una banda, i ell es colava en els assajos. "La música era la meva vàlvula d'escapament. A més, el meu pare tenia una guitarra que li va regalar la meva mare, però que no me la deixaven tocar mai. Era com un tresor. Jo l'agafava d'amagat i un bon dia em vaig delatar: els vaig ensenyar una cançó. A partir de llavors ja me la van deixar agafar".

Disc sense els Pomelo a l'abril

Aresté confessa que des de la seva adolescència ha estat "punkie,grunge,rocker... he passat per tots els portals i ho segueixo fent". "Em fa ràbia quan per exemple hi ha qui em recrimina 'però si la rumba és una merda'. El més bo és ser esponges. A mi m'encanta elblues. I hi va haver un temps que m'agradava molt elreggae. De manera que qui sap. A aquest pas potser faig un disc de bacalao barrejat amb cobla", riu. L'artista sosté que "el purisme és la mort del gènere; només porta a l'estancament". "I com deiaEugeni d'Ors, el que no ve de la tradició és un plagi", afegeix.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Ell és un autor gairebé compulsiu, que suma més de mig centenar de cançons sense publicar. Un material que té gravat en maqueta i que primer havia sospesat la idea de penjar a internet. Però que finalment, i després d'un procés de selecció, publicarà en undiscque segurament editarà a l'abril. "N'hi ha algunes de brillants i altres que són escombraries. Estan gravades de qualsevol manera perquè la idea inicial no era que es transformés en un compacte. Però són les meves entranyes. Potser només esbossos, però en aquesta era d'instagrami de tant filtre amb el qual polir el producte final, em sembla interessant demostrar que darrere s'hi amaga la mediocritat. Que no fa falta tecnologia ni producció per fer coses amb cara i ulls".

L'autor de títols com'Els monstres'creu que "les lleis de l'art i la moral tenen a veure amb connectar amb un mateix". Que "la música com la vida és un joc que es pot normalitzar, però que el millor és deixar-se portar; improvisar". "L'instint és el que pren les decisions adequades", afirma. A ell no li ha fallat.