Dormir, al Japó, en un armari anomenat 'hotel càpsula'

És possible, sí, especialment els joves, que molts de vostès hagin viscut ja aquesta experiència. Si és així, ho sento, però els explicaré la primera vegada (i, de moment, l’única) que he dormit, en una barreja de necessitat, caprici i oportunitat, en un 'hotel càpsula', que jo reanomenaria, gairebé, com a 'hotel nínxol’. Ja poden riure’s dels minipisos. Es tracta de l’Hotel Imalle, a poquets quilòmetres, bé, enganxadet, a un dels dos aeroports de Tòquio, el Haneda (l’altre és el Narita), on arribem massa tard (bé, tampoc, a les onze de la nit), procedents de Barcelona i Dubai, i ens trobem (ja ho sabíem) amb tots els concessionaris de cotxes de lloguer tancats. La nostra destinació, ja ho saben, era el circuit de Motegi (Japó), el circuit d’Honda, en què aquest cap de setmana se celebra el Gran Premi del Japó on, entre altres coses, pot ser que el campioníssim català Marc Márquez (Honda) renovi eltítol mundial de MotoGP i aconsegueixi el seu setè trofeu mundial, als 25 anys.

No tenia sentit, ens vam dir els tres amics (amb mi viatgen els fotògrafs Alejandro Ceresuela i Jesús Robledo), gastar-se ¿oi? massa diners (de 120 a 150 euros) en un hotel convencional, de més qualitat, amb més espai, així que vam optar per entrar a internet i vam trobar ràpidament l’Imalle de Haneda, on vam reservar tres càpsules, perdó, nínxols, gairebé, gairebé, tres immensos calaixos o prestatges d’un gran armari que hi havia a la paret. Bé, poden veure la foto d’aquest text. La maleta, per descomptat, no entra a la càpsula i has de deixar-la en una consigna, previ pagament.

Es tracta, en efecte, de petites càpsules, la mida de les quals és diversa, sí, n’hi ha una mica més grans, amb més espai i fins i tot una petita tauleta amb TV, però la nostra d’ahir a la nit era de les minimalistes, per descomptat, netíssima: dos metres escassos de llarg (ideal per als meus 1,56 metres), per 1,20 d’ample i escassament un metre d’alt, cosa que produeix, sí, certa claustrofòbia, sobretot, si, a la meitat de l’anomenat ‘sostre’ tens un detector de fums, per si se t’acudeix (que deu passar, és clar, si no l’haurien instal·lat allà) posar-te a fumar, cosa impossible en mi.

El matalàs és confortable, el coixí molt amable i, si tens fred, cosa que, de moment, no passa al Japó actual, tens un formidable edredó per tapar-te. A l’esquena, bé, darrere del clatell, una paret minimalista, com tot, embuatada, per si et colpeges, en què tens un rellotge digital-despertador, llum de tauleta de nit (sense tauleta), endoll per recarregar el mòbil i fins una llum ambiental, la intensitat de la qual pots graduar per si no vols, per por, que pot passar, descansar totalment a les fosques en una espècie (ho és, sí, ho sembla, també) de gran fèretre.

Tot va començar a Osaka, el 1979

Expliquen que el primer hotel càpsula (nínxol) es va construir a Osaka el 1979. Es deia, com no podia ser d’altra manera, el Capsule Osaka Inn. Expliquen que la primera idea va sorgir perquè els executius o treballadors japonesos, com que molts van borratxos, perdien l’últim tren a casa i es quedaven tirats al carrer o a l’estació, i a algú se li va acudir crear aquests hotels per dormir-hi unes hores, abans de pujar al primer tren del matí.

El que és cert és que dormir, dorms de meravella. No saps (com ens va passar a nosaltres) si perquè vens d’un vol llarguíssim de més de 10 hores (o de dos, perdó, BCN-Dubai, Dubai-Tòquio) o perquè t’acostumes a tot. Sens dubte per pujar, com jo, a la càpsula de dalt has d’anar amb molta cura, ja que, més que d’una escaleta, es tracten de tres esglaons o prestatges robustos de fusta per pujar al teu nínxol. Després, tens una persiana interior de fibra de carboni per tancar-te. Sí, tothom es tanca, ja que a la immensa habitació hi ha diversos ‘armaris’ o paret de nínxols amb diversos viatgers més.

¿Repetir?, només per necessitat

A fora, separats, en un racó del passadís hi ha un lavabo i, una miqueta més enllà, al costat de l’habitació de fumadors (indispensable al Japó en qualsevol lloc) una formidable dutxa. Sí, sí, és clar, tot això ho fas movent-te entre viatgers que estan igual que tu, mig vestits, mig nus, traginant els efectes d’una banda a l’altra, de la càpsula a la dutxa o al lavabo.

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Com a solució d’emergència i/o necessitat (per descomptat, també com a curiositat) està molt bé. La nit només ens va costar 23 euros per viatger. Vam poder dormir, descansar, dutxar-nos, experimentar (una vegada més) la serenitat, tranquil·litat, lentitud i meticulositat dels japonesos (¡ens va costar una barbaritat i molt temps, pagar!) i reprendre el viatge cap a Mito i Motegi. I sí, l’Imalle de Haneda estava atapeït de joves motxillers (i no tan motxillers) i executius japonesos, un munt.

Ha sigut, sens dubte, una experiència curiosa. ¿Repetible?, en la mateixa necessitat i situació, per descomptat. Com a manera de viatjar, no sé què dir-los. Jutgin-ho vostès.