El referèndum de les pensions

E l sistema de pensions espanyol es basa en tres pilars fonamentals: a) equitat intergeneracional, b) pensions adequades i c) sostenibilitat del sistema. L'evolució recent de l'economia espanyola ha posat en dubte aquests principis. Per això, hem d'analitzar amb precisió les causes que han originat aquesta disfunció i actuar amb urgència per rescabalar els dèficits acumulats en els darrers cinc anys. Només així serà possible garantir la pervivència i el funcionament eficient del sistema de pensions, estendard de l'Estat del benestar i element clau en la cohesió social entre generacionss.

El progressiu envelliment de la població espanyola i l'inici de la jubilació de la generació dels baby boomers -la població nascuda als anys 60 i 70- cap a l'any 2025 auguren un augment progressiu de la despesa en pensions de l'ordre del 2,8% anual entre el 2016 i el 2040, fins a situar-la en el 14% del PIB. Aquest augment de la despesa en pensions s'explica per tres motius: 1) un major nombre de pensionistes (9 milions actualment que poden arribar a ser 15 milions l'any 2050); 2) l'increment de l'esperança de vida més enllà dels 65 anys. S'estima que l'any 2040, un cop complerts els 65 anys, els homes viuran en termes mitjans uns 23 anys addicionals, i 27 anys en el cas de les dones; i 3) l'augment de la pensió mitjana. Els nous pensionistes perceben pensions més elevades: l'any 2003 la pensió mensual mitjana era de 625 euros, mentre que actualment la xifra se situa en 1.040 euros.

Actualment, aquesta pressió sobre la despesa del sistema de pensions (12,7% del PIB) no pot ser coberta pels ingressos de la Seguretat Social (11% del PIB). Habitualment aquests ingressos creixen al mateix ritme al que ho fa l'economia del país. El creixement econòmic d'un país (i Espanya no n'és l'excepció) s'explica per dos factors principals: a) el creixement de la productivitat (és a dir, el rendiment o l'eficiència amb què s'usen els factors de producció, particularment el treball); i b) el creixement de la població ocupada.

El dèbil creixement de la productivitat ha estat incapaç de compensar la destrucció de llocs de treball. La crisi econòmica del període 2007-2013 ha provocat un augment de la taxa d'atur per sobre del 20%, ha situat el nombre d'afiliats a la Seguretat Social en quasi 18 milions de persones (un milió i mig de persones menys que el 2007) i ha deprimit notablement el salaris minant les contribucions a la Seguretat Social per part dels treballadors.

Per tant, la conjunció de més despesa amb menys ingressos ha provocat un dèficit recurrent en el pressupost de la Seguretat Social des del 2011 i que a finals del 2016 s'elevava més enllà dels 18.000 milions d'euros, un 1,7% del PIB. Aquest dèficit s'ha anat pal·liant amb càrrec al fons de reserva de pensions. Fruit d'aquesta dinàmica, la dotació del fons -que va assolir un màxim de 66.815 milions d'euros l'any 2011- s'ha anat reduint fins a situar-se en 15.915 milions d'euros a finals del 2016. La previsió és que el fons s'acabarà exhaurint al llarg del 2017.

Però no ens hem d'alarmar pel temor a la fallida del sistema de pensions. El pagament de les prestacions està garantit amb el total dels ingressos públics. De fet, el Govern espanyol ja ha anunciat que recorrerà a l'emissió de deute públic per seguir finançant el dèficit de la Seguretat Social.L'elevat endeutament de l'Estat espanyol (100% del PIB) o el risc latent d'una pujada dels tipus d'interès evidencien que l'emissió de bons sobirans és un recurs que no pot mantenir-se en el temps.

Un dèficit estructural

El veritable problema és l'existència d'un dèficit estructural en el sistema de pensions espanyol. En un sistema de repartiment com l'espanyol, on les contribucions de les persones ocupades serveixen per finançar el pagament de les pensions, la sostenibilitat del sistema al llarg del temps exigeix que els ingressos procedents de la Seguretat Social permetin cobrir tant el creixement del nombre de pensionistes com l'augment de la pensió mitjana.

Per al període 2016-2040, la taxa mitjana de creixement anual de les pensions contributives s'estima en l'1,2%, mentre que la taxa mitjana de creixement anual de la pensió mitjana se situarà en l'1,6%. Alhora, es calcula que els ingressos contributius de la Seguretat Social creixeran a un ritme mitjà anual del 2,3%. D'acord amb aquestes previsions, és fàcil predir un augment anual del 0,5% en el dèficit de la Seguretat Social fins a l'any 2040. En conseqüència, el dèficit de la Seguretat Social és estructural perquè no tendirà a corregir-se automàticament amb la millora del cicle econòmic. I encara més quan el nombre de pensionistes continua creixent a un ritme més elevat que el de l'increment del nombre d'afiliats a la Seguretat Social.

Per tant, la correcció dels desequilibris estructurals del sistema de pensions requereix tant restablir l'equilibri pressupostari com assegurar un creixement paritari d'ingressos i despeses socials al llarg del temps.

Per fer-ho hi ha bàsicament dues vies: reduir les despeses o augmentar els ingressos. L'any 2016 la despesa en pensions representava el 12,7% del PIB i les previsions indiquen la possible escalada fins el 14-15% del PIB l'any 2040. Sense un augment dels ingressos aquest increment de la despesa resulta inabastable. Per la qual cosa, caldria allargar l'edat de jubilació fins als 70 anys i retallar el nivell de prestacions a un ritme del 0,5% anual. Segons la Comissió Europea, la pensió mitjana, que l'any 2016 representava el 83% del salari mitjà, s'anirà reduint fins a representar el 65% del salari l'any 2025.

Acceptar unes prestacions menys generoses garantiria la viabilitat del sistema. Aquest extrem suposa una clara discriminació entre pensionistes presents i futurs, però no atempta del tot contra el principi de suficiència econòmica, perquè a la Unió Europea la pensió mitjana representa només el 42% del salari mitjà.

Per altra banda, hi ha l'opció d'augmentar els ingressos per mantenir el nivell de prestacions. En aquest cas hi ha diverses opcions alternatives. La primera és confiar en un augment de l'ocupació. Això és una opció poc realista perquè s'estima que mantenir el nivell de prestacions actual exigiria que el nombre d'afiliats a la Seguretat Social creixés fins a assolir els 27 milions de persones l'any 2050. Tanmateix, la introducció de mesures que afavoreixin la creació de més i millors llocs de treball indefinits pot traduir-se en una millora dels salaris i, per tant, en l'augment dels ingressos del sistema.

Ampli ventall de mesures

Una segona opció passaria per apujar la pressió fiscal. En aquest punt hi ha analistes que proposen una devaluació fiscal, és a dir, la reducció de les contribucions socials a càrrec de l'empresa compensada per un augment dels impostos indirectes. N'hi ha altres que consideren més oportú eliminar les bonificacions temporals i incrementar les bases màximes de cotització sense que això tingui la contrapartida d'una pensió més elevada. Alguns autors es mostren partidaris d'augmentar la base reguladora (el nombre d'anys de vida laboral que es tenen en compte en el còmput de la pensió) i el nombre d'anys cotitzats necessaris per percebre el 100% de la pensió. Finalment n'hi ha que consideren oportú que les pensions de viduïtat i orfandat es financin via impostos i no amb les cotitzacions socials.

Notícies relacionades

Els experts donen les claus sobre la quarta revolució industrial

Els 'centennials' han trencat la frontera entre el món real i el digital

Com es pot comprovar, el ventall de mesures és ingent. Totes les alternatives tenen avantatges i inconvenients. El repte és mantenir el nivell de les prestacions i garantir el poder adquisitiu. Però decantar-se per una opció o una altra suposa una decisió massa transcendent que els nostres experts i polítics no poden assumir en solitari. Cal fer un referèndum vinculant que permeti escollir popularment la millor solució col·lectiva.

A Dinamarca es va celebrar una consulta per dirimir els dilemes que els suscitava la sostenibilitat futura del seu sistema de pensions. Entre les opcions d'allargar l'edat de jubilació, reduir les prestacions o augmentar la fiscalitat van optar per la darrera opció. ¿Quina seria la nostra elecció?