Un ‘virrei’ per a Gaza

Un dels primers exemples va arribar el 1917, quan la Gran Bretanya va prometre als jueus el seu suport per a "l’establiment d’una llar nacional jueva a Palestina" en l’anomenada Declaració Balfour. En aquell moment, Londres ni tan sols havia conquistat Jerusalem a l’Imperi otomà, amo i senyor de la regió des de feia 400 anys.

Però aquella promesa va acabar concedint al sionisme la legitimitat que buscava per sustentar les seves reclamacions sobre Palestina. No hi va haver marxa enrere, per més que la primera potència mundial del moment mirés d’esmenar després el xec en blanc amb el qual havia entregat una terra que era seva.

Els principals actors, fora

Temps després, l’escriptor jueu Arthur Koestler resumiria en una cita cèlebre aquella arbitrarietat, pròpia de l’imperialisme de l’època: "Una nació va prometre solemnement a una segona nació el país d’una tercera". Aquesta mateixa lògica colonial despunta ara del pla de Donald Trump per acabar amb la guerra a Gaza, presentat dilluns passat a la Casa Blanca juntament amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu.

El pla deixa fora de la futura administració de Gaza els principals actors del moviment nacional palestí, i concedeix l’autoritat màxima sobre els assumptes de l’enclavament, inclosa la lucrativa reconstrucció, a una espècie de consell d’administració liderat per dirigents, empresaris i experts estrangers.

Trump presidiria aquest Consell de Pau, mentre que l’ex primer ministre britànic Tony Blair, un dels arquitectes de la desastrosa invasió de l’Iraq el 2003, s’encarregaria de dirigir el dia a dia com un virrei al servei de la metròpoli. Aquest virrei o regent ni tan sols viuria a Gaza inicialment. El primer any governaria des d’Al-Arish, en el costat egipci de la frontera, així com des del Caire i Amman, d’acord amb el pla elaborat pel mateix Blair i filtrat a la premsa en vigílies de l’anunci a la Casa Blanca.

Govern temporal

"Gaza serà governada per un govern temporal de transició, un comitè palestí tecnocràtic i apolític", diu un dels 20 punts del pla. Però aquest comitè no tindrà ni poder executiu ni independència en la presa de decisions, sinó que estarà completament subordinat a "la supervisió i el control" de l’esmentat Consell de Pau. Entre els seus membres s’estudien noms molt pròxims a Israel, com el rabí i director de l’Institut per als Acords de Pau d’Abraham, Aryeh Lightstone, o el financer Mark Rowan, fundador del fons Apollo Capital i generós donant del lobby sionista.

El pla no només exclou Hamàs del futur de Gaza, sinó també l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) de Mahmud Abbàs, el seu govern legítim a ulls d’Occident. Aquesta última ha celebrat l’acord, cosa que reforçarà la percepció estesa entre els palestins que no és més que un agent col·laboracionista d’Israel, malgrat que només entraria en l’equació una vegada "hagi completat el seu programa de reformes". Que, per descomptat, les avaluaran d’altres. Netanyahu va ser una mica més clar: "L’ANP no tindrà cap paper a Gaza llevat que experimenti una transformació radical i genuïna". Dit d’una altra manera, fins que no renunciï a reclamar el final de l’ocupació i un Estat propi, reivindicacions essencials per acabar amb el conflicte al qual Netanyahu s’oposa radicalment.

Capitulació palestina

De manera que el pla de pau, que inclou també la completa desmilitarització de la Franja i el desplegament d’una força internacional d’estabilització, és essencialment un esborrany per a la capitulació palestina. Nega als seus dirigents qualsevol sobirania sobre l’enclavament, i els obliga a acceptar la tutela d’un govern estranger. Elimina com a objectiu immediat les seves aspiracions nacionals, a l’afirmar –sense fixar terminis– que només "quan les condicions es compleixin" s’obrirà "un camí creïble per a l’autodeterminació i l’estabilitat palestina". I ni tan sols garanteix la completa retirada israeliana de Gaza. "Israel retindrà la responsabilitat en matèria de seguretat, incloent el perímetre de seguretat, en el futur pròxim", va dir Netanyahu a la Casa Blanca.

I com va aconseguir al seu dia la Declaració Balfour, ratificada després per la Lliga de les Nacions –el precursor de les Nacions Unides–, Trump i Netanyahu volen legitimar el pla traslladant-lo al Consell de Seguretat de l’ONU.

Notícies relacionades

Les cares més conegudes entre els detinguts de la flotilla de Gaza

Trump dona un ultimàtum a Hamàs perquè accepti abans de diumenge el seu pla de pau per a Gaza o serà "un infern"

La pilota està ara a la teulada de Hamàs, l’únic actor que queda per acceptar el pla i que s’espera que avui es manifesti. El paperot que té al davant és immens. Si l’accepta, passarà a ser amo de les seves conseqüències; si no ho fa, prolongarà el calvari de la seva població, sotmesa al que molts qualifiquen de genocidi.

Trump no li ha deixat més opcions. Si no hi ha acord, va dir dilluns passat, "Israel tindrà tot el meu suport per acabar la feina de destruir l’amenaça de Hamàs".