El retorn gamberro de la música màkina

Ja venint de la irrupció dels històrics discjòqueis makiners Pastis & Buenri al Primavera Sound del 2022, l’escena makinera viu un revival gairebé daurat. Un tema de fa 25 anys com Atlantis, de Toni Costa (aka DJ Konik), s’ha convertit en un himne viral global a TikTok i Instagram, fins al punt que dues superestrelles de l’electrònica com els germans Dimitri Vegas i Like Mike el van incloure en el seu set del mainstage de Tomorrowland d’aquest any –el festival més important de música electrònica.

En aquest context, no sorprèn el salt internacional que viuen Pastis & Buenri, antics discjòqueis residents de la mítica sala Xque? de Calella de Palafrugell. Al maig, juntament amb el seu mànager i també discjòquei, DJ Sisu, van ser al lavabo més famós del món, al HÖR Berlín, amb una sessió genuïnament makinera. I el coronament va ser que, per primera vegada en 30 anys de carrera, Pastis & Buenri finalment van fer ballar la sala Amnesia a Eivissa al juliol. A tot plegat cal afegir-hi l’ecosistema de festivals i tardejos remember que han aparegut a Catalunya i la resta de l’estat els últims anys. I no podem oblidar la promoció d’aquest gènere que Digital Hits FM continua fent tal com ja havia fet Flaix FM.

Alma Bakala no és la primera incursió documental d’aquest gènere musical al festival In-Edit. El 2023 es va estrenar MàQKina: historia d’una subcultura, d’Óscar Sueiro i Àlex Salgado. Justament aquest documental va ser emès al juny a Sense Ficció de TV3 i va contribuir a engrandir el retorn makiner. Hi ha, però, una diferència molt important entre MaQKina i Alma Bakala: tot el component històric, nostàlgic i de remember que té MaQKina és gairebé absent a Alma Bakala.

I és que Andrés Campo viu el retorn a la seva part més gamberra i bakala no pas com un lloc de memòria, sinó com una viva reactualització de la seva identitat artística com a discjòquei. El documental segueix la gira del mateix nom Alma Bakala, per cinc ciutats del país l’hivern d’aquest 2025. Així mateix, reflexiona sobre la naturalesa creativa dual d’Andrés Campo. Campo, que va començar a punxar d’adolescent com a DJ Kuki, veu el retorn a les arrels dels seus inicis a la sala Coliseum d’Almúdevar, Osca, com una manera d’explorar qui és veritablement com a artista i com poden conviure la seva part més bakala, DJ Kuki, amb la seva part techno i hardgroove més establertes dins de l’escena global de la música electrònica. No és pas estrany que la gira es presentés com un "Andrés Campo vs. Kuki".

Més que un pols o una síntesi entre dues ànimes contraposades, la gira –tal com el documental demostra– va ser una absoluta eclosió i predomini de DJ Kuki. En aquest retorn de l’ànima bakala i gamberra de Campo, la reactualització creativa és manifesta: la gira per sales emblemàtiques de l’Estat no va ser un simple remember, sinó que va atraure una gran part de Gen Z –ballant temes de fa 25 o 30 anys i vivint-los com si acabessin de sortir.

En aquest sentit, tant la gira com el documental tenen un objectiu que va més enllà d’explorar la identitat canalla de DJ Kuki. De fet, a la taula rodona posterior a la projecció del documental, el productor musical i discjòquei Julio Posadas –un dels pioners de l’escena musical makinera que encara avui continua en actiu, que presideix l’Associació Espanyola de Discjòqueis i Productors, i que fins i tot ofereix cursos de producció musical –ho va explicitar ben clarament: Campo seria el pont entre la vella guàrdia bakala i els Gen Z. Per a Posadas, els Gen Z haurien estat musicalment perduts durant el seu coming of age i ara es retrobarien amb aquest gènere musical tan patri. Potser per això es pot entendre que Campo ja hagi tingut diverses col·laboracions amb una jove estrella Gen Z que ho peta en l’escena electrònica com Adrián Mills. Mills també ha col·laborat amb Pastis & Buenri, en un face2face a Madrid el 30 d’agost. Així mateix, Mills i la seva agència, 240kmh, han sigut els organitzadors d’un altre face2face, aquesta vegada entre Andrés Campo i Buenri a València el 31 d’octubre.

En aquesta transició entre l’old school i les noves generacions, Posadas constata que s’ha perdut l’estigmatització social que l’escena bakala i makinera va patir la dècada de 1990, fins i tot amb tota la seva immensa popularitat. Així, avui tindríem un bakalao i una màkina socialment poc conflictius, innocus i sense la part més killa i macarra que tantes hòsties i batusses va protagonitzar dins de les discoteques i a fora. I ha quedat la música.

Notícies relacionades

La bellesa, segons la generació Z

DJ Buenri: "Jo no esperava que això es visqués de forma tan salvatge"

Connexió amb el públic

Andrés Campo ja ho deixa ben clar al documental: aquesta música el torna boig fins al punt que s’estimaria més ser a la pista per poder sentir la connexió que sent el seu públic amb ell i amb la música que punxa. És clar, no hem d’oblidar que, al capdavall, tot això va de ballar i de sentir. I per si algú podia tenir-ne cap dubte, durant l’estrena del documental un altre històric de Coliseum com DJ Frank ja es va encarregar de recordar-ho als assistents punxant una breu sessió que no va ser tan breu i que va portar un esclat de bogeria makinera al festival In-Edit.