Nadia Comaneci: "Em van posar un 10, però sempre vaig pensar que ho podria haver fet millor"

L’any que ve farà ja 50 anys d’aquell exercici que es va puntuar amb el 10 que li va canviar la vida, ¿quin record en té?

Recordo com em sentia i com va passar. Aquella nena de 14 anys segueix estant dins meu.

No n’hi ha gaires que recordin que al marcador va sortir un 1.00.

¡És cert! El marcador només podia arribar a 9.95. Així que em van posar un 1.00. Però aquell 10 va fer que la gent es preguntés qui era, d’on venia, on era Romania... I tot va ser un boom d’un dia per l’altre. Si bé el boom no va ser instantani per a mi, perquè portava al gimnàs des que tenia sis anys (riu).

¿Té la sensació que va arribar a la perfecció en aquell exercici?

No, ho podria haver fet millor. Però el que vaig fer llavors era millor que el que feia la resta perquè jo feia elements que ningú havia vist fer abans. Com que no hi havia xarxes socials una no sabia el que feien els altres equips. Recordo que la noia que anava abans que jo va treure un 9,9, i sense pecar d’arrogant crec que ho vaig fer molt millor i va semblar molt fàcil. Així que el 10 era lògic. La perfecció és arribar a l’excel·lència en un moment particular. I jo vaig fer el millor exercici que s’havia fet fins aleshores en aquell moment. Així que suposo que el 10 ho mereixia, però et confesso que sempre he pensat que podria haver millorat l’execució de l’exercici del 10.

Des d’aleshores és una llegenda i una de les millors ambaixadores de l’esport. ¿Què significa l’esport per a vostè?

És la meva vida perquè vaig començar als sis anys, simplement perquè tenia massa energia. La mare m’hi va apuntar. Ningú em va dir que fer tombarelles cap a baix no era una carrera a què em podia dedicar o que no em portaria enlloc. Em va agradar perquè vaig fer nous amics i m’agradava fer acrobàcies. Després vam començar a competir. M’agradaven les competicions i els reptes. No era gaire bona al principi, així que vaig trigar un temps a començar a brillar i a guanyar medalles. Hi havia competicions en què em donaven un set i recordo que una vegada fins i tot vaig caure tres vegades de la barra d’equilibri. Però vaig descobrir qui era jo, com de bona podia ser, quines eren les meves capacitats. I quan em vaig retirar, em vaig adonar que els valors que vaig aprendre en l’esport els aplicava a la feina: cuidar-me, la disciplina, aixecar-me després de cada caiguda... Així que vaig deixar de competir, però vaig quedar vinculada a l’esport per sempre.

Amb sis anys i la pressió que sempre hi ha hagut en la gimnàstica, ¿no va tenir ganes d’abandonar en algun moment de tota la seva carrera esportiva?

Sí que n’hi havia, de pressió, però mai em vaig plantejar deixar-ho. Tenia sis anys i fins als 14 no em vaig convertir en la millor gimnasta del món. Era millor fins i tot que els nois. A còpia de treball i de no donar-me per vençuda em vaig guanyar el respecte en una cultura que, fa 40 o 50 anys, estava dominada pels homes. Els vaig poder dir: "Ho sento, però soc millor que vosaltres». Així és com em vaig guanyar el respecte. En aquell temps no hi havia gaires esports femenins, una cosa que ara, afortunadament, ha canviat. I la pressió... La pressió existeix sempre a la vida. Tant si fas esport com si no, tens la responsabilitat d’aconseguir coses i la pressió de produir. És part de la vida de tots.

Vostè reivindica l’esport com una manera d’educar la societat.

Sí. Els Jocs Olímpics són increïbles i la gent jove que veu les atletes pensa: "Vull ser com elles». I això és una cosa fantàstica, però s’ha de començar per algun lloc. Sempre diem als pares: "Els nens estan carregats d’energia. Sisplau, apunteu-los a practicar un esport perquè consumeixin tota aquesta energia. Durant tres o quatre hores estaran en un lloc segur, fent acrobàcies». I ara més que mai, perquè veig aquesta generació, i sé de què parlo perquè tinc un fill de 19 anys, que passa massa temps enganxat al telèfon. Falta comunicació física, joc en equip, passar temps junts sense els smartphones...

Afirma que un mai s’ha de rendir en els dies dolents, que sempre cal esforçar-se per aixecar-se. ¿Va tenir vostè molts dies dolents en la seva carrera?

No recordo els dies dolents, però sí que hi havia dies que el meu cos no estava bé per fer acrobàcies. I llavors pensava: "Si això passa als Jocs Olímpics, ¿què faig, tinc un pla B o un pla C? ¿Puc fer alguna cosa una mica més senzilla però continuar competint?». I això també ho entrenàvem. Així que quan tenia un dia dolent i competia, no entrava en pànic perquè pensava que sabia com gestionar-ho perquè ja m’havia passat abans. Tots tenim dies dolents. Jo de vegades m’aixeco i no em sento en el meu millor moment, però no hi ha cap altra opció més enllà de seguir endavant.

¿L’esportista 10 creu que és possible la perfecció?

[S’agafa un temps per respondre. ¿Què és la perfecció? Per a mi és intentar trobar la teva millor capacitat i, en algun moment, ser millor que els altres. Però quan hi arribes, tots volen arribar més alt que tu. No hi ha una línia de meta. Sempre dic als nens: "A través de l’esport descobreixes una mica qui ets. ¿Ets el més ràpid, el més fort, el més divertit, el que més ajuda l’equip?». Avui els infants creixen sense saber qui són. Necessiten trobar la seva identitat i amb l’esport és més fàcil transitar les etapes de creixement.

Avui la salut mental és fonamental per als esportistes. ¿En els seus temps com a gimnasta en parlaven d’això?

Llavors ningú parlava de salut mental. Teníem nervis, ansietat... Però havíem de descobrir què fer quan ens sentíem així. Escoltar música, anar al parc, anar al cine... Havíem d’esbrinar-ho pel nostre compte, perquè no hi havia comunicació ni informació.

¿No en parlaven amb les companyes i les rivals?

Sí, en parlàvem discretament entre nosaltres. Totes dèiem: "De vegades jo també em sento així». Però no era una cosa que es fes pública. Era una altra mentalitat. Ara s’entén que és part de la vida i de la preparació d’elit. I quan et sents així, pots afrontar-ho de tres, quatre o cinc maneres diferents. Això és el que ha canviat. I em sembla un gran avenç.

¿Simone Biles n’és un exemple?

Ho és. En va patir al mig dels Jocs Olímpics i va dir: "Així és com em sento, i és perillós per a mi competir en aquesta situació». Crec que va obrir la porta a la conversa. I ara cada equip o esport d’elit té una persona amb qui parlar si et sents així. Va ser molt valenta.

¿Ha canviat molt la gimnàstica de la seva època a l’actualitat?

L’equipament és diferent: molt millor i més segur. També hi ha més longevitat per als gimnastes perquè poden competir a la universitat, i això és molt positiu per a les seves famílies perquè poden aconseguir beques. Ara et pots guanyar prou bé la vida amb la gimnàstica perquè hi ha premis econòmics. Així que es mantenen durant més temps en l’esport. I sobre la competició avui dia sol passar que després dels Jocs Olímpics el nivell baixa una mica i després torna a pujar dos anys abans dels següents Jocs.

Vostè és amant de tots els esports, però un dels que més practica és el tennis.

Sí, m’agrada molt el tennis. Vinc a veure el torneig de Madrid sempre i jugo a tennis, al pàdel, al pickleball i fins i tot al ping-pong. Només per diversió. Tot el que tingui una raqueta...

¿Quins són els seus esportistes de referència?

És difícil escollir però parlant de tennis, per exemple, hi ha tres grans estrelles. Djokovic és un gran amic meu i el respecto molt pel seu treball dur: competir a la seva edat amb jugadors de 18 anys no és fàcil. És molt dedicat i una persona molt divertida. Rafa (Nadal) és una persona increïble i Roger (Federer) també ho és. No en puc triar només un perquè els adoro a tots. Però són tres esportistes que transcendeixen en el seu esport.

Notícies relacionades

Lewandowski, Flick i les primeres vegades a casa

Una tornada de somni

Vostè ha elogiat sempre els Jocs Olímpics de Barcelona. ¿Creu que Madrid hauria de tornar a presentar una candidatura?

Acabo de parlar amb l’alcalde. És al·lucinant, tot passa per Madrid. Sempre el felicito perquè porti tants esdeveniments esportius. Vaig estar diumenge passat al Bernabéu veient l’NFL. Va ser un espectacle increïble. Vinc al tennis, portaran la Fórmula 1... ¿Madrid, seu dels Jocs? ¿Qui sap? ¿Per què no? Vostès són gent hospitalària, divertida i, sobretot, són gent esportista. Jo sí que crec que Madrid podria acollir uns Jocs Olímpics.