La torre de la Sagrada Família que va veure Gaudí fa 100 anys

La Sagrada Família celebra el 30 de novembre el centenari de la primera de les seves torres, la dedicada a sant Bernabé, l’única que en vida va veure acabada Antoni Gaudí, ja que aquell "mag", com el definia part de la premsa llavors, va morir set mesos més tard atropellat per un tramvia. Era, segons va escriure anys després un dels col·laboradors que més el va admirar i va patir, Ricard Opisso, un home que per donar precises instruccions als treballadors era capaç de caminar per les bastides a gran altura. Era també, va afegir Opisso en aquesta mena de cròniques memorístiques que va escriure als anys 50, un personatge molt singular, convençut que quan creuava el carrer eren els cotxes els que havien de parar. Així li va anar. De tot això i molt més s’haurà d’escriure amb motiu del centenari de la seva mort, però el d’ara, el de la primera torre, és el contrari, una cosa feliç, una oportunitat per endinsar-se en el fenomenal fons documental de la Sagrada Família i viatjar en el temps a novembre de 1925.

De front a la façana del Naixement, la de Bernabé és la primera de les quatre torres començant per l’esquerra. La seva construcció, com passa ara amb la principal del temple, la dedicada a Jesús, va ser objecte d’una gran atenció mediàtica, sobretot per part d’un setmanari avui extint –El propagador de la devoción de San José– però que en la seva època va ser crucial per recaptar donatius que permetessin avançar amb les obres. Aixecar les bastides de la torre va costar 1.300 pessetes, una factura que llavors feia caure de cul.

Avui, amb donatius per part dels turistes que superen els 136 milions d’euros anuals, el finançament dels treballs no és un obstacle, però hi ha similituds entre aquell 1925 i el present 2026 que no deixen de resultar curioses. Fa tot just dues setmanes va ser notícia que la torre de Jesús, encara no acabada, ha superat ja en altura, per pocs centímetres, l’església d’Ulm (Alemanya). Fa 100 anys la notícia que va despuntar va ser que la torre de Bernabé, amb els seus llavors imponents 98,8 metres d’altura, havia desbancat la Giralda de Sevilla, també per molt poquet.

Hauran transcorregut gairebé 100 anys entre la finalització de la primera torre i ara la central, amb tècniques constructives molt diferents, és clar. Les grues d’avui dia eren, fa un segle, la força dels braços dels treballadors, que elevaven amb corda i politges els materials, entre ells, una cosa que llavors va ser tota una innovació per a un treball d’aquestes característiques, segons explica Jordi Faulí, actual director del projecte. Tot i que el ciment Portland ja l’havien utilitzat pocs anys abans a la ciutat (el mamut de la Ciutadella és la primera obra d’aquesta variant del formigó a Barcelona), utilitzar-lo a les torres de la Sagrada Família va ser una cosa trencadora i audaç. "No està de més recordar qui va ser el gran introductor del ciment Portland a Catalunya, Eusebi Güell, amb qui Antoni Gaudí va mantenir, resulta obvi, una estreta relació", remarca Faulí.

L’ús del ciment, no obstant, no va ser el que més va enlluernar els barcelonins, sinó el joc de colors dels seus mosaics, delicades peces policromes que havien sigut subministrades per la Unión Vidriera Española (fins a aquí res que cridi l’atenció) i la firma veneciana (ara sí) Orsini, un cognom de gran repercussió en la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX. Era només una casualitat, però Orsini era el cognom de l’inventor d’una bomba que qualsevol revolucionari amb una mica de traça podia ser capaç de fabricar en un taller clandestí. Van ser dues bombes Orsini les que, el 1893, van causar una matança a la platea del Liceu.

Una altra de les meravelles de submergir-se en els fons documentals de la Sagrada Família és conèixer qui eren els barcelonins que van servir de model a Gaudí i el seu equip d’artesans per treballar els diferents grups escultòrics del temple. A un vigilant del recinte li va tocar en sort ser Judes. A una devota barcelonina que es va proposar anar a peu fins a Roma i que no va passar del Maresme, li va tocar el premi de prestar les seves faccions per a la figura de la Verge Maria. El mateix Opisso en una ocasió es va sotmetre a aquesta tortura. Es va haver de despullar i Gaudí en persona el va cobrir de guix gairebé fins a l’asfíxia.

Geni tossut i creient

Opisso va arribar a qualificar de "diabòlica" la tossuderia de Gaudí per modelar a partir de figures reals. A ell li tocava la ingrata tasca de torçar el coll als animals que havien de prestar el seu cos per modelar figures, (rèptils i ocells, sobretot) i no queda clar si era també part de l’equip que en ocasions anava a l’Hospital de la Santa Creu a fotografiar cadàvers o malalts moribunds.

Des de París, Pablo Picasso i el seu gran amic Carlos Casagemas el convidaven a salvar de veritat la seva ànima i traslladar-se a la Ciutat de la Llum i el Moulin Rouge, textualment que enviés "Gaudí i la Sagrada Família a fer punyetes", però Opisso, tot i les ingratituds de la feina, era conscient que el seu cap era un geni sense igual.

Notícies relacionades

BCN prepara un protocol per treure els últims símbols del franquisme

El negoci dels spas capil·lars s’expandeix gràcies al TikTok

També era el més profund dels creients. Com Bernabé, es va desprendre de les seves riqueses. En una ocasió, una dona el va confondre amb un captaire i li va donar unes monedes que, probablement, va ficar després a la guardiola dels donatius amb tal de deixar acabada almenys una de les torres de la façana de la Passió.

La va veure acabada set anys abans de morir. Expliquen que el rellotger de la Sagrada Família en temps de Gaudí era un home inquietantment callat, de poquíssimes paraules. Quan la torre va estar, va parlar: "Quin goig que fa". A Gaudí li va semblar el millor dels elogis, no només pel que va dir, sinó per qui ho va dir.