Mor Giorgio Napolitano, el president comunista d’Itàlia

El dos vegades president de la República italiana, Giorgio Napolitano, conegut com «el rei Giorgio» per totes les vegades en què va haver de garantir la governabilitat del país amb les seves contínues crisis de Govern, ha mort aquest divendres a Roma als 98 anys.

Napolitano va abandonar la política activa el 15 de gener del 2015, quan va renunciar després de gairebé nou anys com a president de la República italiana i dos després d’haver acceptat un segon mandat perquè els partits van ser incapaços d’arribar a prou consens per decidir un successor.

Es va convertir així, als 88 anys, en el primer president a repetir un mandat, cosa que ara ha tornat a passar amb l’actual cap d’Estat, Sergio Mattarella, per les mateixes causes.

Napolitano, que va substituir Carlo Azeglio Ciampi el 10 de maig del 2006, va tornar a ser elegit el 20 d’abril del 2013 i després de la seva retirada va explicar que es dedicaria de ple a la seva família i, malgrat ser senador vitalici, poques vegades se li va veure a l’hemicicle.

Desbloquejar la paràlisi

Durant els seus nou anys com a cap d’Estat, al «rei Giorgio» li va tocar desbloquejar diverses vegades la paràlisi del sistema polític italià.

Ho va fer quan la coalició del Govern de Romano Prodi, L’Olivera, va caure el 2008, després de mesos de trontollar, mocions de censura i retirades de confiança i va haver de tornar a posar fi a la crisi i convocar eleccions.

Però el seu gran «cop de mà» en un moment delicat per a Itàlia va ser empènyer Silvio Berlusconi a dimitir per la recessió que vivia el país i optar per la via tecnòcrata col·locant en el poder el professor Mario Monti, amb el suport d’Europa.

El Govern de Monti va aconseguir emprendre diversos plans de reducció de la despesa pública i un pla d’ajust de més de 30.000 milions d’euros (novembre del 2011-desembre del 2012), complint el límit màxim de dèficit públic exigit per la Unió Europea (UE).

No li va tremolar la mà quan els portaveus de la Casa de la Llibertat, la coalició que liderava Berlusconi, al Senat i a la Cambra dels Diputats es van reunir amb ell per demanar-li que concedís l’indult a l’ex primer ministre per la seva condemna per frau fiscal que el va apartar del Parlament.

Napolitano va afirmar que no li havien presentat cap petició de gràcia a la qual hagués de donar resposta, tot i que va recalcar que «sobre qualsevol sentència definitiva, i de la conseqüent obligació d’aplicar-la, no es pot fer cap altra cosa que prendre’n nota». Berlusconi es va negar a presentar la petició de gràcia.

Comunista i antifeixista

Nascut el 29 de juny de 1925 a Nàpols, Napolitano va entrar en política tot just llicenciar-se en Dret el 1942 quan va fundar un grup comunista i antifeixista que, durant la Segona Guerra Mundial, va prendre part en nombroses accions contra els nazis.

Membre del Partit Comunista Italià (PCI) des de 1945, va ser elegit per primera vegada diputat el 1953 i reelegit posteriorment, menys en la IV Legislatura, fins a 1996, sempre per la circumscripció de Nàpols.

Dos anys després va dimitir del càrrec just l’endemà de la seva ruptura amb el PCI en l’històric congrés de Rímini de 1991, quan Napolitano, un dels exponents del corrent moderat i socialdemòcrata, es va passar al Partit Democràtic de l’Esquerra.

Va fer el salt a Europa el 1992 com a eurodiputat però va tornar a Itàlia després de ser elegit el 3 de juny del mateix any president de la Cambra dels Diputats, en substitució d’Oscar Luigi Scalfaro.

Romano Prodi el va anomenar ministre de l’Interior el 1996, càrrec en què es va mantenir fins a la dimissió del president l’octubre de 1998. Va tornar a Europa el 1999 i fins al juny del 2004 va ser el president de la Comissió d’Afers Constitucionals del Parlament europeu.

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

Un any després va ser nomenat senador vitalici pel president Carlo Azeglio Ciampi, a qui va substituir el 10 de maig del 2006 amb el suport de 543 vots dels 1.000 vots possibles en la quarta votació, en què només es necessitava majoria simple.

Va ser amic personal del poeta xilè Pablo Neruda i una de les personalitats que el 1951 van evitar l’expulsió d’Itàlia del nobel de Literatura i van ajudar a la publicació d’una de les seves obres capitals, ‘Los versos del capitán’.