Colòmbia: més ombres que llums després de cinc anys de l’acord de pau

El camí que va conduir a l’acord, des que el 2010 el llavors president, Juan Manuel Santos, va obrir secretament els primers contactes amb l’enemic públic número u de l’Estat, va estar farcit de complicacions. Les parts el van firmar el 26 de setembre del 2016 a Cartagena, i davant la comunitat internacional. A la ciutat caribenya es van establir les «bases d’una pau estable i duradora». Els sis punts negociats van despertar tant optimisme com ressentiments en un país polaritzat: la reforma rural integral, la qüestió de la participació política dels alçats en armes, l’acabament de les accions, el problema del narcotràfic, la reparació de les víctimes i, finalment, la implementació, verificació i referèndum del que s’havia convingut.

Però no tot va ser tan senzill. El Pacte de l’Havana va ser sotmès a una consulta popular per a la seva validació. L’expresident de dretes Álvaro Uribe (2002-2010) va encapçalar la campanya de rebuig de l’acord. El ‘no’ es va imposar el 2 d’octubre per la mínima diferència, cosa que va obligar Santos i la guerrilla a renegociar a correcuita el que havia sigut consensuat. El 24 de novembre, el president i el cap les FARC, Rodrigo Londoño, van rubricar el text definitiu al Teatre Colón de Bogotà.

Balanç agredolç

La Missió de Verificació de l’ONU a Colòmbia ha cridat l’atenció sobre els «factors de risc» que envolten l’acord. Segons l’Institut Kroc d’Estudis Internacionals, en cinc anys només s’ha avançat en un 28% del pacte. A principis del 2021, s’havia indemnitzat el 15% de la població que va ser víctima del conflicte. S’han assignat el 0,08% dels tres milions d’hectàrees que té a les seves mans el Fons de Terres per portar endavant la Reforma Rural Integral. «Colòmbia compta amb una enorme quantitat de terres en mans de molt pocs. Tenen més beneficis 24 milions de vaques que els camperols que han de sobreviure amb 50 euros al mes, moltes vegades sense aigua potable ni clavegueres», assenyala Quintero.

Sandra Ramírez Lobo Silva va ser cap intermèdia de les FARC des del 1981 fins a l’abandonament de les armes. És congressista des del 2018 en virtut de les quotes assignades al partit hereu de la guerrilla en la legislatura, Comuns. «El president Iván Duque va dir que faria miques l’acord i va fer miques el país. Persisteix la guerra, la violència, el narcotràfic i hi ha 14 grups paramilitars. No hem avançat en el programa de substitució de cultius d’ús il·lícit. On s’han notat millores és en el sistema integral de veritat, justícia i reparació, la Justícia Especial per a la Pau (JEP)». L’acord, valora, va generar altres condicions per a la política. Van créixer les mobilitzacions. «Al silenciar-se els fusells s’ha sentit el soroll gegant de la corrupció i la desigualtat, com es va veure en l’esclat de l’abril passat».

El que falta

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

Isabella Sanroque va estar 12 anys a les FARC. Avui és llicenciada en Ciències Polítiques. Ella adverteix també «una sèrie d’impediments, falta de garanties, polítiques públiques i pressupost per posar en marxa l’acord. Les expectatives eren moltes. El que s’ha aguditzat són els assassinats». Aquest any s’han perpetrat 88 matances. «La política de seguretat d’aquest Govern no existeix», ha dit Santos. Sobre un sector de la guerrilla predomina la idea de tornar a la muntanya. Sanroque assenyala sobre les anomenades dissidències: «Ells també tenen una culpabilitat en les accions de violència».

L’acord va permetre crear una Comissió de la Veritat i la JEP. Entre els seus propòsits es troba establir les condicions perquè Colòmbia no torni a experimentar els drames del passat. «Però les Forces Armades no contribueixen a garantir la no repetició del que va passar: encara hi ha 60 persones desaparegudes de les protestes de l’abril», diu Hache Contreras. A hores d’ara almenys espera que les coses no empitjorin.