Xi apuntala el seu poder i obre una nova etapa a la Xina
Aquesta setmana el Partit Comunista aprovarà una «resolució històrica» que el situa a l’altura de Mao i Deng Xiaoping
Aquesta setmana el Partit Comunista de la Xina cuina una «resolució històrica». El lèxic ajuda a orientar-se en els arcans de la política xinesa i la «resolució històrica» no és exagerada. Només n’ha emès dos en la seva vida centenària i van servir per fixar nous rumbs i apuntalar lideratges omnímodes. De la resolució només se sap que certificarà la consolidació de Xi Jinping, entronització, pujada als altars o qualsevol altre titular ditiràmbic que ha acompanyat els conclaves polítics dels últims anys.
La resolució serà votada pels gairebé 400 membres del Comitè Central (líders polítics, caps militars, acadèmics...) que aquests dies s’han tancat en un hotel pequinès de propietat militar. El plenari és el sisè dels set que marquen el curs de la política xinesa entre els congressos quinquennals i establirà les bases del que se celebrarà a la tardor. Tampoc l’etiqueta d’històric li quedarà petita perquè Xi prorrogarà la seva estada en el poder després d’haver esgotat els dos mandats tradicionals.
Un cop d’ull a les resolucions anteriors remarca la seva substància. La primera va ser firmada per Mao el 1945, quatre anys abans que fundés la república, i va servir per segellar la seva ègida i marcar un camí al marge de l’estalinisme i altres influències russes. La segona, escrita per Deng Xiaoping el 1981, va assumir errors maoistes com la Revolució Cultural i el Gran Salt Endavant i va obrir el camí cap a l’obertura sense les pesants vestidures ideològiques. Mao va fer aixecar un país agenollat després d’un segle de guerres i colonialisme, i Deng el va enriquir. A Xi li correspon empènyer-lo cap a la seva esplendor domèstica i internacional. De la resolució s’espera que abundi en conceptes com el «rejoveniment de la nació» o la «prosperitat comuna» i que prioritzi la lluita contra les desigualtats socials contra el vell desenvolupament tant sí com no.
El partit no escasseja en èxits recents com l’erradicació de la pobresa, el control de la pandèmia o el repunt econòmic en temps de recessions generalitzades. Xi ha reconegut les «tremendes i històriques contribucions» dels seus predecessors, de manera que és improbable que la seva resolució contingui la càrrega crítica de les anteriors.
Concentració del poder
Xi és el líder xinès més poderós de la història si atenem la seva col·lecció de càrrecs. Presideix l’Exèrcit, el partit i el país, ha afegit el títol simbòlic de «hexin» (‘nucli’) que defineix els líders inqüestionables, la seva doctrina va ser grapada a la Constitució i va acabar amb el límit de mandats presidencials. Aquesta setmana el descrivia l’agència de notícies oficial: «Aquest és un home d’acció i determinació, un home de profundes creences i sentiments, un home que va heretar un llegat però que s’atreveix a innovar, un home amb una visió de futur i el compromís de treballar sense parar».
Els panegírics de la premsa nacional i la tossuda equiparació des d’Occident de Xi a Mao recomanen una matisació. No és comparable en brillantor, assoliments ni rellevància històrica a Deng, artífex de la transformació d’un país florit, aïllat i amb una economia planificada que condemnava a la fam en el que és avui la Xina. L’arquitecte de les reformes, a més, va jubilar els excessos autoritaris que van possibilitar la desmesura maoista i va traslladar el focus del líder al partit.
Sense successor aparent
Cada president va heretar des d’aleshores menys poder que l’anterior, fins que el tsunami Xi va arrasar amb la fórmula del «primer entre iguals». El seu acaparament de poder permet lectures oposades. D’una banda, dota la Xina d’un líder fort enmig de la tempesta, amb l’hostilitat creixent dels Estats Units i el complex gir a un patró econòmic basat en l’autoconsum. De l’altra, estreny els marges del sa debat intern del partit.
Notícies relacionadesXi ha netejat el partit no només d’adversaris, sinó de successors, trencant aquesta tradició per la qual es designava un delfí perquè es bregués. L’any que ve certificarà el seu nou mandat amb la certesa que el timó xinès, per al bo i el dolent, seguirà a les seves mans.
