La Xina col·lecciona conflictes en l'era post-Covid

Soldats xinesos i indis es van pegar dues setmanes enrere amb pedres, barres de metall i fustes clavetejades en una fronterera vall de l’Himàlaia.  Aquella concessió artesanal de dues potències nuclears va costar 20 baixes a l’Índia i entre 12 i 40 a la Xina. Va ser el xoc més fragorós a mig segle en una sinuosa frontera  de 3.500 quilòmetres amb nombroses franges discutides. La batalla va ser el colofó a 40 dies de provocacions mútues i va iniciar un insensat intercanvi diplomàtic dels dos ultranacionalistes governs. Pequín va recordar la seva victòria a la guerra del 1962 i va amenaçar de reclutar el Pakistan i el Nepal per a la seva causa mentre Delhi encoratjava el boicot de productes xinesos i censurava les seves aplicacions de mòbil. Només en els últims dies han crescut les crides al diàleg.

És un imprevist per a la Xina: hauria de disfrutar aquests dies de les lloances per la seva eficaç lluita contra el coronavirus i els seus enviaments de material mèdic al món, en contrast amb la calamitosa gestió i l’acaparament de vacunes nord-americà, però l’amuntegament de conflictes aguditza la desconfiança. Un país que suma escasses dècades oberta al món es baralla aquestes setmanes en tres continents per variadíssimes raons.

¿Neixen els conflictes en una actitud xinesa més assertiva i desacomplexada?¿O en la coincidència temporal de rebrots de qüestions regionals enquistades i en la confrontació de Washington i els seus aliats anglosaxons per embridar el seu auge? «Són dues maneres de veure-ho i probablement la veritat està a mig camí. Hi ha una dita xinesa que assegura que, si un ha recorregut 90 passos d’un camí de cent, li’n queda la meitat», recorda Xulio Ríos, director de l’Observatori de Política Xinesa. «L’etapa que queda a la Xina és la més complicada. Aquests episodis aniran en augment en els pròxims anys i amb situacions molt arriscades en els següents mesos», vaticina.

Pols amb el Japó

Pateixen de nou les relacions amb el Japó, després del desglaç pactat el 2018, per culpa de les illes Senkaku/Diaoyu, un conjunt rocós que es discuteix més per orgull nacional que pels seus suposats jaciments. La tensió va tornar després d’un recent canvi administratiu, aparentment innocu, però que afegia el recordatori que les illes són japoneses. En els últims dies s’encavalquen les denúncies des de Tòquio de les milers d’incursions de barcos xinesos a les aigües en disputa amb els atrotinats mapes a la premsa de Pequín que apuntalen les seves reclamacions. No és un conflicte menor entre dues potències amb ferides sense cicatritzar pel passat imperialista nipó. Tòquio ha aclarit aquesta setmana que les illes i la llei de Seguretat Nacional per a Hong Kong posen en perill la planejada visita del president, Xi Jinping.

Aquesta llei també ha enfrontat Pequín amb Londres per les denúncies creuades de trencar els acords de devolució: assegura la segona que vulnera l’autonomia pactada i contraposa la primera els milions de passaports oferts a hongkonguesos i la florida nostàlgia colonialista. Austràlia va aprovar el mes passat un substanciós increment en Defensa que el seu primer ministre, Scott Morrison, va justificar en «les noves dinàmiques» que havien alterat el benigne clima de seguretat. No va fer falta que esmentés la Xina.

El Canadà ha acusat Pequín de prendre com a ostatges els dos nacionals empresonats durant més d’un any per càrrecs d’espionatge. Ottawa és la víctima col·lateral de la guerra entre Pequín i Washington que, entre altres mesures, va motivar la detenció al Canadà de Meng Wanzhou, l’hereva de Huawei, a petició dels Estats Units. Difereix el confinament, amb els canadencs empresonats i incomunicats mentre Meng espera a la seva mansió, però comparteixen l’ús malintencionat de la justícia, amb insinuacions de Washington i Pequín que els processos acabaran si s’olia la política.  

Notícies relacionades

La Xina aprova la controvertida llei de seguretat per a Hong Kong per controlar les protestes

La Xina acusa els EUA de portar les relacions cap a la guerra freda

L’assertivitat pequinesa es mostra sense brides al Mar del Sud de la Xina, on conflueixen les seves reclamacions amb les de Malàisia, les Filipines, Taiwan i el Vietnam. La Xina ha aixecat illes artificials en aigües disputades, aclaparat barcos aliens i desatès les sentències internacionals. L’ASEAN, l’organització del sud-est asiàtic, va jubilar en la seva última reunió les declaracions anodines per apuntar a les convencions marítimes de l’ONU, i no les negociacions bilaterals, com a via de solució dels conflictes.

«És un front important per a la Xina perquè no ha resolt els dubtes dels països de la zona i podria afectar el seu projecte d’integració econòmica. La diplomàcia hauria d’implicar-se més perquè els fets consumats són una mala política i han generat un ambient hostil», assenyala Ríos. Mao es va amagar del món, Deng Xiaoping s’hi va obrir i Xi Jinping pretén la lògica traducció del seu poder econòmic en geopolític. No es discuteix la seva sana implicació en qüestions globals com el medi ambient o el llire comerç, remarcada per l’abandó de funcions nord-americà, però la seva imatge dependrà del tacte amb què gestioni la tirallonga de vells i nous plets.