Anar al contingut

ENTREVISTA A HELEN CLARK

«El #MeToo ha de superar la ràbia i organitzar-se si vol influir en el poder»

L'exprimera ministra de Nova Zelanda i referent feminista reivindica la «resiliència» en vista de l'ofensiva ultraconservadora

L'excandidata a liderar l'ONU reclama un paper «més proactiu» del secretari general amb l'objecte d'un món més just

Víctor Vargas Llamas

«El #MeToo ha de superar la ràbia i organitzar-se si vol influir en el poder»

Robert Ramos

La neozelandesa Helen Clark és una d’aquestes persones disposades a tirar la porta a baix en les causes en les que creu, en el seu cas, les relacionades amb l’apoderament de la dona i les polítiques contra la desigualtat. No en va, va ser la primera dirigent en assolir el càrrec de primera ministra al seu país, així com en dirigir el Programa per al Desenvolupament de les Nacions Unides, una institució per a la qual es va postular com a secretària general en les últimes eleccions. Una trajectòria que l’ha convertit en un referent del feminisme i en una de les 25 dones més influents del món, segons la revista Forbes. Convidada per Casa Àsia, aquesta setmana ha participat en el col·loqui Dones, poder i igualtat al segle XXI, celebrat al CaixaForum.

Nova Zelanda ha tardat més d’un segle entre el sufragi femení i l’arribada d’una dona al poder. ¿Per què costa tant canviar aquesta cultura política? La política sempre havia sigut cosa d’homes, però en algunes societats el progrés de les dones ha esfondrat aquestes barreres per trobar el seu lloc en aquest món. Ha costat molt de temps, però a Nova Zelanda, des que jo fos primera ministra, ja hem tingut dones al capdavant del Govern en més de la meitat d’ocasions.

¿Quin tipus d’adversitats afegides es troba una política per prosperar en un món dominat per homes? És necessari tenir molta resiliència. Estàs exposada a molts i molt variats tipus d’examen i sempre se’t mira des d’una perspectiva basada en aspectes més trivials, com l’aparença física, relegant el missatge que transmeten. La dona política ha de lluitar per fer caure aquesta barrera i aconseguir que l’atenció deixi de centrar-se en banalitats per fer-ho en la seva actuació.

¿Què aporta al món una política amb un toc més femení? En el cicle de la vida les dones acostumen a tenir un vincle més profund amb el sistema sanitari, cuidant nens, avis, malalts o discapacitats. També solen estar més en contacte amb el món de l’educació i altres atencions importants quotidianes. Així que la presència femenina a l’esfera pública garanteix que s’adoptin decisions més ajustades a les necessitats en aquest tipus de serveis.

Amb fenòmens com #MeToo adquirint tant protagonisme, ¿què poden fer les noves tecnologies per l’apoderament de la dona que no hagi aconseguit la política? #MeToo és un moviment enorme, però ha de créixer més enllà de ser un fenomen. Ha d’organitzar-se i aconseguir influir a la presa de decisions. Un exemple ho tenim en la tristament cèlebre violació [de ‘La manada’] a Pamplona, en què la decisió de la justícia va ser del tot insuficient des del punt de vista de les dones. Hem d’anar més enllà de la ràbia i empatitzar amb l’entorn dels qui adopten les decisions ara, perquè en el futur siguin les pròpies que adoptin les decisions importants.

L’avenç de moviments ultraconservadors pot posar en risc aquesta evolució feminista. Sempre hi ha una reacció de certs sectors a més presència pública de la dona. Ho veiem en el Senat dels EUA, on inicialment hi va haver una gran empatia per la dona que va denunciar [Brett Kavanaugh, el candidat de Donal Trump al Tribunal Suprem]. Però després va arribar una reacció rotunda en contra, reflectida en les denúncies de Trump, que alertava els homes que haurien d’estar espantats per aquesta situació. No obstant, això ha servit d’estímul perquè les dones es mobilitzin més i reclamin amb més força respecte i justícia 

Europa es blinda en vista de l’arribada d’immigrants i Trump es vanta que construirà un mur a la frontera amb Mèxic. Els països pobres semblen més dependents de les oenagés que mai. ¿Quin model de desenvolupament caldria seguir? Els països en desenvolupament necessiten recolzament per aprofundir en la seva capacitat de formar governs justos i que atreguin la inversió, fomentant la confiança en les seves economies. Però els països més pobres no podran erradicar la pobresa extrema per si sols. Necessiten l’ajuda de països desenvolupats o la misèria no s’erradicarà per al 2030, la data proposada per l’ONU i acceptada globalment.

L’ONU i altres ens supranacionals semblen incapaços d’assolir les expectatives per a les quals van ser creats. Vostè, que va ser molt a prop de liderar aquest organisme, ¿quines mesures hauria adoptat d’haver arribat al poder? A l’ONU no se la sol jutjar a les bones accions de les seves agències de desenvolupament humanitari, sinó per la paràlisi en el seu Consell de Seguretat. Aquesta espècie de guerra freda impedeix que el consell acordi decisions efectives a Síria, el Iemen i altres països. Crec que el secretari general hauria de ser més proactiu, sense delegar gaire, involucrant-se personalment en els processos de pau i exercint tot el poder que l’organització li atorga. És difícil bregar amb alguns líders mundials, però és l’única manera d’aconseguir-ne alguna cosa.

La pobresa continua castigant milions de persones, fins i tot al Primer món, on els rics són cada vegada més rics. Amb aquest escenari, ¿com es pot aconseguir un món més just? Acabo de tornar de Llatinoamèrica, la zona amb més desigualtats del planeta, i sempre em sembla increïble veure-hi zones que recorden a Florida i just al costat, sobre els turons, zones tan pobres com l’Àfrica subsahariana. La societat no es pot oblidar de ningú i tots els països haurien de prendre’s seriosament la data del 2030, sense deixar ningú enrere, garantint el dret a l’educació i a una assistència sanitària universals.

¿Com percep el conflicte entre Catalunya i Espanya i què proposaria per millorar la situació? L’octubre de l’any passat vaig ser a Barcelona i vaig ser testimoni dels dramàtics esdeveniments. L’única solució és més involucració de Barcelona i Madrid i voluntat d’asseure’s a parlar. Una predisposició que he observat en el nou Govern [de Pedro Sánchez]. La solució sempre estarà en la paraula, mai en el conflicte.