Colòmbia elegirà president entre dos candidats situats als antípodes

Colòmbia decidirà el seu futur, i especialment el delsacords de pau amb les FARC, el17 de junyque ve, quan s’enfrontaran en la segona volta de les eleccions presidencials el candidat de centredreta Iván Duque i l’aspirant de l’esquerra i amo d’un discurs de ruptura amb l’establiment Gustavo Petro. Cap dels dos va obtenir la majoria necessària per imposar-se en la primera volta celebrada aquest diumenge. Amb el 96% del vot escrutat, Duque obtenia el39% del recolzamentde l’electorat i Petro el seguia de lluny amb el25%. El candidat del centre,Sergio Fajardo, tercer amb el23% dels vots, va quedar molt més a prop de Petro del que auguraven les enquestes i va estar a punt desorprendre a tothom. Duque, clar vencedor, no va amagar durant la campanya la seva intenció de modificar substancialment elcontracte subscrit amb les FARC.

Les enquestes ja anunciaven que niHumberto de la Calle, el negociador en cap de l’equip de govern en les negociacions de pau del’Havanai candidat pel tradicional Partit Liberal, niGermán VargasLleras, vicepresident de Santos durant tres anys i integrant d’una de les estirps polítiques més ràncies del país, tenien opcions en aquests comicis que, al cap i a la fi, han resultat menys polaritzats del que s’esperava. El país ha donat unclar suport al discurs conservadorde Duque i ha ofert un recolzament repartit gairebé a parts iguals entre l’esquerra rupturistade Petro i eldiscurs amable i contra la corrupcióde Fajardo.

Als antípodes

¿Qui són els dos personatges que es disputaran la presidència de Colòmbia en aquest moment crucial per al país? Dos personatges als antípodes. Potser el més significatiu del perfil de Petro és que s’ha convertit en eximi representant del que ofereix un procés de pau: lamutació del combatent en polític. Tenint en compte el moment que travessa Colòmbia, no és fútil. Petro va defensar durant anys lalluita contra la injustícia socialdes de les files de l’M-19, una guerrilla fundada el 1970 per estudiants universitaris les accions dels quals sempre van tenir un ingredient d’espectacle, sagnants o no,des del robatori de l’espasa de Bolívarfins a la presa del Palau de Justícia, on van morir gairebé 90 persones. L’M-19 va ser la primera guerrilla que va firmar la pauamb l’Estat colombià, el 1990. Petro es va incorporar llavors a la vida civil.

¿I Duque? Duque és jove. Duque té 41 anys. En la campanya es van fer moltes bromes sobre lavelocitat amb què li sortien cabells blancs. Aquesta joventut que els seus detractors critiquen, el candidat del Centre Democràtic ha intentat convertir-la en avantatge reiterant que ha arribat l’hora que “una generació jove prengui les regnes del país”. Fill de polític, va estudiar Dret iha tingut la classe de feines que envejariaqualsevol aspirant a “amo de l’univers”, segons Tom Wolfe: consultor del Banc de Desenvolupament de l’Amèrica Llatina, assessor del Ministeri d’Hisenda i conseller del Banc Interamericà de Desenvolupament. Joventut a part, li resta punts el fet de ser vist com un‘mini jo’d’Álvaro Uribe, el seu valedor i padrí; o, més enllà fins i tot, la idea que el líder a l’ombra seria el mateix expresident Uribe. Una etiqueta que Duque no ha sabut contrarestar.

“Dèspota d’esquerres”

Una vegada desmobilitzat, Petro va iniciar una fulgurant carrera política que el 2006 el va portar al Senat amb la tercera votació més alta del país. Allà va destacar per ladenúncia de la infiltració dels paramilitars en política, que va tenir entre altres efectes l’empresonament de Santiago Uribe, germà del llavors president. El 2010 es va presentar a les eleccions per a la presidència i va quedar quart amb poc més del 9% dels vots, iel 2011 va aconseguir l’alcaldia de Bogotà, el segon càrrec en importància del país. La seva gestió va estar envoltada de polèmica, i fins i tot els seus col·laboradors el van titllar de “dèspota d’esquerres”. “Petro és una mica Genet Solitari”, va dir el seu secretari de Govern, el també exguerriller Antonio Navarro Wolff. El seu estil personalista per governar és una cosa que els adversaris no van deixar de retreure-li durant tota la campanya.

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

“Si és elegit president, Duque té dos camins –diu Ariel Ávila, subdirector de la Fundación Paz y Reconciliación–. O és un titella d’Uribe o és un traïdor. Les dues opcions són dolentes”. Ávila diu que seria un titella. Marisol Gómez, editora de Pau del diari ‘El Tiempo’, opina el contrari: que seria un líder autònom. “Al contrari que Uribe, Duque no és radical, és conciliador –diu. De fet, la facció més a la dreta del seu partit no el veu amb bons ulls. Per la seva trajectòria, té una visió tècnica de l’administració que no cau bé al seu partit. D’alguna manera és una espècie de paio estrany en un partit com el Centre Democràtic”.  La seva mare va declarar a ‘El Tiempo’ que “des de petit” estava fet per ser polític. “Als ninots els posava noms de polítics”, va confessar. No se sap si és bo o dolent.

Una esquerra forta

El sol fet que Petro disputi la segona volta diu moltdel canvi profund que s’ha produït al paíspolític després de la desmobilització de les FARC. “Sense el conflicte armat hi ha espai per a una esquerra forta –diu Rodrigo Uprimny, investigador del Centre d’Estudis de Dret, Justícia i Societat (Dejusticia)–. Amb tantes desigualtats que hi ha en aquest país, és clar que hi serà. El que passa és que mentre hi va haver conflicte, la gent sempre va vincular l’esquerra amb la guerrilla”. Un d’aquests dos homes governarà Colòmbia. A veure què passa en la segona volta.