Viatge d'anada i tornada a l'infern

David Cabrera, realitzador de Salvados i del documental Astral, que es pot veure aquests dies en 130 cines de tot Espanya, va baixar, a mitjans d’agost, quan ja feia més de dos mesos que havia tornat del mar, de l’infern, d’implicar-se durant dues setmanes en les missions d’auxili i rescat de l’oenagé Proactiva Open Arms i el seu veler tunejat Astral en mans d’Òscar Camps, a la platja de la Barceloneta amb les seves dues filles, Lucía, de 9 anys, i Paola, de 4. De cop i volta, al costat de Lucía s’hi va asseure un nen amb una armilla molt senzilla «d’aquelles que venen als xinos, que no serveix per a res, ¡per a res!». La mateixa armilla que, a vegades, tan sols a vegades, porten els nens que van a les pasteres, ara denominades dinguis.

Viatge cap enlloc

Cabrera, que encara té el pensament a la immensitat del mar després d’haver viscut el que va viure, va pensar de seguida en els milers de desesperats que, cada dia, intenten travessar, inútilment, el Mediterrani, estafats pels traficants que els cobren entre 500 i 1.000 euros i els entaforen en un dingui, sense possibilitat humana, zero, ¡no existeix!, d’arribar a la costa, ja que van sense aigua, sense aliments, sense gasolina, amb una brúixola feta malbé i un d’ells, qualsevol, a qui no li cobren el passatge, al timó. «¿Veus aquelles llums?, dirigeix-t’hi, és la costa d’Itàlia», li diu el traficant a l’improvisat timoner. I ell es queda a terra.

    Perquè abans, els depredadors d’éssers humans s’embarcaven, però com que acabaven detinguts, ara es queden a terra. ¿I saben que són aquelles llums? Simples plataformes petrolíferes, situades a 20 milles de la costa de Líbia. «O els rescatem o moren. És impossible que arribin a cap terra promesa». El David va mirar la Lucía, va mirar la Paola, va contemplar el nen de l’armilla i va albirar el mar. «Si nedo uns quilòmetres, me’ls trobaré». I així moltes nits.

    Marc González, un extraordinari càmera de televisió que sempre ha tingut ull cinematogràfic, anava amb Cabrera en aquella expedició al fons del mar. Però ells, almenys, tenien el bitllet de tornada comprat. González va filmar i va filmar, sempre amb la idea de ser real, i, després, es va estremir al veure les desenes d’hores i hores d’horror que havia gravat.

Sense ganes de vacances

El Marc, en les mateixes dates que el David va baixar a la platja, se’n va anar a un festival de cine amb la seva parella. ¡Quina merda! No va veure cap pel·lícula. O, si en va veure alguna, no se’n va assabentar. La seva companya estava desesperada. Tenia la sensació que el Marc seguia allà, al mar, convertint en cine la desesperació del tercer món. Després d’aquell suplici, el Marc no creia que tingués dret a vacances. Els ho havia dit el psicòleg a tots: «Aneu amb compte, observeu-vos, vigileu-vos els uns als altres, no sabeu com podeu reaccionar davant l’horror que veureu, que gravareu. No us hi impliqueu gaire. No us fiqueu en les vides de la gent».

    I González va decidir enrolar-se en un altre reportatge, en una altra missió, per desconnectar. Se’n va anar al Congo, sí, amb els seus mateixos col·legues. I, a continuació, va bussejar en un altre reportatge abans d’acabar l’estiu: dret a l’eutanàsia. «¿Vacances? No vaig poder, em sentia fatal, estava tocat, tocadíssim, et fa com angúnia anar-te’n de vacances, et sembla tot molt frívol després de veure el que has vist».

    David Mata, el tercer home de Salvados que va viure, com a tècnic de so, l’experiència d’ajudar la gent de l’Astral a rescatar gent desesperada, tampoc ha tingut una ressaca millor. A Mata li agafa per pensar en els números. I més aquests dies en què els informatius parlen de milers de nàufrags i centenars de morts. «Els fills de puta dels traficants aprofiten les dues últimes setmanes de bona mar que els queden per llançar a una mort segura com més desesperats puguin, millor. Sento per la tele que han rescatat, en un dia, 4.000 persones. I penso: tu en vas veure 150 en un dingui, en una zòdiac atrotinada; i els vas posar cara a 50; i vas parlar amb 15 i 10 et van explicar la seva vida. I comences a multiplicar i a pensar els milers i milers d’històries que hi ha en aquelles pasteres i et repeteixes ‘jo sóc una merda’».

    Aquesta gent, que no arriben a ser un clan però s’assemblen molt a una tribu, bé, en realitat, són apassionats del periodisme que segueixen Jordi Évole, el Robin Hood de la tele, van decidir embarcar-se en aquesta aventura, que ha acabat en un documental impressionant, seguint el descobriment radiofònic de Meritxell Aranda, una de les seves redactores, que va sentir per la ràdio Òscar Camps dir que un milionari italià li havia donat un veler perquè el transformés en vaixell de socorrisme i salvament al mar.

De la televisió al cine

«Som els primers que sabem qui som», diu Ramón Lara, director de 'Salvados' i 'Astral'. «No som tan idiotes  per pensar: ‘¡Ara veuran! ¡Ara farem cine!’ No hem tingut mai intenció de passar a la posteritat com a cineastes al considerar que, si aquesta vegada hem fet cine i no televisió, aquella porquerieta efímera passatgera, és, únicament i exclusivament, per diners, perquè, de cinc en cinc euros, que és el que costa l’entrada als nostres cines, pretenem ajudar que aquella meravellosa gent segueixi allà, salvant vides».

    «Portar aquest treball al cine ha sigut el nostre Tourmalet, però ha molat molt, està sent molt xulo. I ho hem pogut fer, de nou, per un moviment de baix a dalt, que ha comptat amb la inesperada i desinteressada ajuda de desenes de petites, i no tan petites, sales de projecció que s’han bolcat en la nostra ajuda», explica Évole, que acaba d’arribar de Toronto. «Nosaltres vam ser els que vam inventar el club del sofà. Som els que retenim la gent asseguda davant el televisor i, a vegades, acaba mossegant-se les ungles perquè no sap què fer, com respondre, com ajudar, davant algunes de les situacions que denunciem». Doncs, ja ho veuen, Évole i la seva gent ja han trobat una manera de suggerir-los com ajudar. Aixeca’t, vés al cine, paga cinc euros i col·labora mirant el documental.

    El Marc i el David segueixen en les seves coses, però només cal acariciar-los perquè t’expliquin la seva odissea. El que van veure. El que van viure. El que van sentir. El que van gravar. «El viatge en dingui és un engany, una estafa, un robatori», explica Cabrera. «Hi ha un moment del documental en què el Jordi (Évole, és clar) li mostra un mapa a un dels rescatats. I li pregunta si sap on és. I el xicot assenyala Grècia. I el Jordi li diu: ‘No, perdona, tu ets aquí’. ‘¡Però, com, encara segueixo aquí!’ Aquest aquí és un punt de la costa de Líbia, a escasses 20 milles d’on els va embarcar el sanguinari mercader». Ningú té cap possibilitat d’arribar al continent, ningú. No hi ha terra promesa. Dirigeix-te a aquelles llums ¡i aquelles llums són, només, les plataformes petrolíferes! ¡Què han de saber ells, que fa anys que acumulen dolor per pagar aquell bitllet cap enlloc!

Fugint del terror i el dolor

Aquest és el destí de milers de persones que des de fa mesos, anys, estan travessant l’Àfrica des de desenes de confins. «En un dingui de 400 persones», explica Lara, «hi ha 400 vides diferents, 400 històries, 400 motius per fugir i gairebé 400 països. Ningú coneix a ningú. Cadascú fuig d’un drama, generalment una guerra, però ¡no tan sols una guerra! N’hi ha que vénen de Nigèria, on Boko Haram ha arrasat casa seva. A l’Àfrica, hi ha centenars de petites guerres a les quals no fem cas. I la gent és tan mesquina que sol dir: ‘D’acord, si vostè ve fugint de Síria, l’entenc, però aquell altre negre simplement ve a prendre’m la feina’». I Lara afegeix: «La frase més repetida entre ells, quan creuen haver arribat al paradís, és: ‘¡Venim de l’infern!’» Sense intuir l’infern que els espera.

    Per Juan Luis de Paolis, director de continguts de Salvados, no hi ha consol possible. «Podem tancar els ulls a aquest horror, però ara sabem que el que veiem en 35 segons en un telediari dura 24 hores al dia, 365 dies a l’any». I De Paolis, tifosi de Valentino Rossi, afegeix: «És esgarrifosa la il·lusió, l’esperança que porta aquesta gent enganxada al cos, de la qual intenten encomanar-te quan els abraces. És impactant la sensació que experimenten que, tan bon punt trepitgin terra, Europa, començaran una nova vida. Em resulta impensable que gent que acumula a les seves espatlles anys i anys de patiment, de dolor, de mort, que ha vist i viscut barbaritats que nosaltres ni tan sols som capaços d’imaginar, tingui aquell somriure de nadó als ulls i t’abraci amb la mirada d’un nen». I que creguin, perquè creuen.

    «Són persones que arrisquen les seves vides portant un projecte de futur cosit a les parpelles», explica Cabrera. «Són persones d’una docilitat dolorosa. ¡La Lucía i la Paola no em fan ni la meitat de cas!» El David insisteix que, a casa, s’ha de reprimir: «No vull ser un corcó, no vull, després del que he vist, turmentar les meves filles dient-los que no poden deixar ni una culleradeta de iogurt ‘¡perquè no saps el que ha arribat a veure el papa!’»

    Li pregunto a Mata, ell que és savi en això, ¿quin és el so del mar? «El silenci», em respon sense dubtar-ho. «El mar és silenci, però, és clar, tan bon punt comencen a aparèixer els dinguis, sona a llàgrimes, també a somriures, fins i tot a riallades, perquè creuen haver arribat a l’edèn. I, sobretot, se senten mil llengües, multitud d’idiomes, dialectes, parles». Miro Mata i li pregunto si sap què fan amb els rescatats. «Ni ho sé, ni ho vaig preguntar, ni ho vaig voler saber. Expliquen que quan arribaven a Grècia procedents de Turquia, els tornaven a Turquia. Ara vénen de tots els racons de l’Àfrica. O ni tan sols se sap d’on vénen. Hi ha moltes llegendes urbanes, fins i tot diuen que alguns estats omplen avions i deixen la gent al mig del desert de l’Àfrica».

    «No m’estranya que Òscar Camps ens expliqués que ells miren de no imbuir-se de les vides dels rescatats perquè, si no, ni podrien seguir amb la seva vida, ni podrien seguir amb la seva missió», explica Marc González, l’ull que tot ho veu. «Jo no sé si el que vaig veure està a prop de l’infern, per a mi era l’abisme. Sí, l’abisme. Perquè, quan algú t’explica el seu viacrucis, com fugen des de fa anys de l’horror, saps que no t’enganya. I, a sobre, creu que: ‘Ara seré lliure, ara tindré feina, ara els meus fills aniran a l’escola’. ¿Caram, de veritat, els governs poden ser tan insensibles a aquesta situació? ¿De veritat?»

Allunyar-se del tremendisme

Marc segueix donant-hi voltes en una cantonada del despatx de Lara. Es nota que és un home d’imatges més que de paraules, però no pot deixar de recordar el moment en què, una vegada al vaixell, un dels nàufrags se li va acostar i li va preguntar on podia cagar. «Em vaig quedar perplex i li vaig dir: ‘No ho sé, i si treus el cul per la borda, ¿no?’, i ell em va mirar amb ulls piadosos i em va respondre: ‘¡Home…!’. I la meva sorpresa va ser encara més gran perquè vaig intuir que potser aquell home pensava que ja s’havia guanyat un vàter decent. I, sí, potser tenia raó».

    És evident que a Évole li encanta la idea («encara que no pensem repetir-la») que Astral resulti un Salvados de pantalla gegant. «Hem mirat de fugir del tremendisme gratuït. No, no, no ens hem censurat. Les imatges, per si mateixes, ja són prou tremendes. Ho diuen tot. Hem apostat, com sempre, per explicar una història». La història, sé que la saben, la inicia el milionari italià Livio Lo Monaco, sí, sí, l’amo dels matalassos Lo Monaco, quan dóna el seu luxós veler a una oenagé (Open Arms) perquè l’utilitzi en el rescat de persones.

    «No hi ha res, ¿veritat?, més gratificant que veure un vaixell de rics convertit en un vaixell per rescatar pobres. És la metàfora del que, a vegades, reclamem que hauria de ser la redistribució de la riquesa. Si Camps, amb aquests recursos limitats amb què compta, és capaç de fer el que fa, ¿què no farien vostès, governants, si s’ho proposessin?», argumenta Évole.

    El Follonero i la seva tribu no intenten canviar el món. Ni ho pretenen. «No podem ser tan pretensiosos. És una mica ingenu pensar que el que nosaltres fem canviarà el món i/o l’actitud dels governs. Conscienciar està més a la nostra mà que mobilitzar. Per mi, amb el que va passar amb el nostre programa sobre la tragèdia del metro de València ja n’hi ha per donar per complerts els mil objectius amb els quals va néixer Salvados. Nosaltres hem de provocar pessigolleig a la gent, fer-los pensar i, de tant en tant, això sí, pessigar el cul dels que manen. No tindria sentit aspirar a gaire més».

Una vida per 15 euros

Entren, de sobte, tots al despatx de Lara. Vénen com baixats dels arbres per veure si la seva Robin Hood necessita ajuda i a algun d’ells (no en diré el nom ni sota tortura) se li escapa el sobrenom de capatàs. A Évole l’enxampen fent comptes amb el seu mòbil. I, sí, és de lletres. Triga a dividir 300.000 euros per 20.000 persones salvades per, una vegada obtingut el resultat, mostrar-me la pantalleta i dir-me: «Mira, salvar una persona en aquest mar maleït costa 15 euros, és a dir, tres entrades a qualsevol de les nostres sessions». Després del compte, Évole parla d’«autèntics taüts flotants» i de com li agradaria que l’espectador d’Astral se sentís, al veure el documental, per un minut, «o mig», viatjant desesperat, horroritzat, en un dingui. «Pensi-ho per un moment, podríem ser qualsevol d’ells, però vam néixer al món bo. Són aquí al costat i som tan idiotes que ens creiem que estan llunyíssim. No deuen estar tan lluny quan vénen, quan arriben».

Notícies relacionades

'Astral': una de superherois

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

    Lucía ha trucat al papa David, li ha promès que s’ha acabat «toooooot» el iogurt. La noia del Marc li ha comunicat que ha comprat entrades per al cine i el càmera prodigiós promet tornar-ho a intentar i, sobretot, posar molt interès en la projecció. A l’altre David, el Mata, el conviden a un concert a Luz de Gas, sabent que les seves orelles encara estan desxifrant els silencis del mar. Tots tres van comprar un bitllet d’anada i tornada a l’infern. I els seus, la seva tribu, Évole, Lara i De Paolis se senten orgullosíssims del que han fet. I ho volen mostrar a mig món. Busquen pessigollejar l’espectador i pessigar el poder.

    Ara és Meritxel Aranda qui entra, de cop, al despatx de Lara amb els auriculars a les orelles. «Acabo de sentir per la ràdio que...». Però aquesta ja és una altra història.