Samantha Hudson: "L’art hauria de tenir un compromís polític; si no només és entreteniment"

Va ser una proposta de Firstwall Estudios. Volien fer una espècie de format de videopòdcast una mica estrany i marcià amb una entrevistadora que parlés amb agents culturals de l’art contemporani per acostar aquest univers de vegades pretensiós a un llenguatge més pla i universal. A mesura que rodàvem hi anàvem trobant el to que volíem: a veure si havia de ser una mica més insolent o una mica més incòmoda. Per a mi, tenia tot el sentit, perquè vaig fer el batxillerat artístic i soc una artista musical.

Com diu, a l’art contemporani se li sol atribuir que està molt allunyat de la gent corrent.

Quan vas a veure un museu, en surts sentint-te una mica idiota, com si les obres t’escopissin a la cara. Llegeixes una etiqueta i encara et trobes amb un llenguatge codificat que et fa sentir que no formes part d’aquest univers, i això ens semblava que era una cosa que havíem d’aturar. El programa posa en dubte totes les estructures rígides entorn de les quals s’ha construït aquest món, incloent-hi el museu com a institució. Havíem de fer baixar a terra aquests conceptes i abordar-los d’una manera distesa i amb tocs d’humor i desconcert.

Porta un guió escrit, però l’efecte que fa és que llança les preguntes que se li van acudint.

Portava un guió per saber els eixos centrals, però no tenia cap problema a interrompre la conversa per fer una pregunta que em passés pel cap. Hi ha una qüestió que és una mica el leitmotiv del programa, que és sobre els lavabos dels museus. Perquè no hi hem d’entrar només a veure una obra d’art; també hi podem anar a fer un bon riu. Són preguntes que sovint no tenen cabuda en el format perquè tot ha de ser dens i erudit. ¿Per què no podem preguntar, també, si hi ha cruising als lavabos del Guggenheim?

¿L’art ha de ser provocador?

No sé si ha de ser provocador, però ha de suscitar-te una sensació, provocar-te un riure, un plor, una nàusea... Alguna cosa o altra t’ha de transmetre.

¿I és una arma política?

Sens dubte. Per a les dissidències, l’univers de l’art ha sigut un terreny fonamental per desenvolupar la seva vida laboral i fins i tot conceptes més abstractes com per exemple la identitat. Moltes persones queer s’han format el que són en escenaris artístics, a través de la performance, la dansa, la música... En els temps que corren, l’art hauria de tenir un compromís polític, hauria d’estar posicionat, perquè si no es queda en entreteniment.

Durant les entrevistes aporta molts comentaris sobre la seva vida personal. Com quan confessa a l’artista Abel Azcona que sent que ocupa un lloc provisional i espera tornar "a les clavegueres» en qualsevol moment.

La precarietat és un monstre que no para d’observar-te. Actualment, soc conscient dels meus privilegis, però ni soc una hereva molt rica ni disposo de recursos il·limitats. Al final m’autofinanço la majoria de les coses, els videoclips, la posada en escena, els directes... I tinc por, és clar. Sobretot quan veus que amb cada canvi de Govern fins i tot perillen els teus drets fonamentals, les teves llibertats més bàsiques. De manera que és una cosa que no et pots treure del cap. Em sembla que a Firstwall i a David Navarro [el director del programa] els interessava la meva figura perquè la consciència de classe sempre ha format part del meu discurs. I la crítica al capitalisme, al fet que hàgim de produir sense límits per poder continuar finançant-nos, viure, i també continuar produint, i ser conscients d’aquesta roda que afecta sobretot els joves artistes i els més petits.

¿No li fa respecte quan la defineixen com una de les icones més influents de la generació Z?

Penso que he transcendit la generació Z. No et pots fer una idea de la gran quantitat de senyores que em paren, o d’homes de l’edat del meu pare que em feliciten per la feina que faig. Jo diria que Samantha Hudson és una icona intergeneracional.

¡Més respecte, encara!

Jo miro de fer el que puc amb el que tinc, i això és l’únic que m’importa. De vegades fa vertigen estar tan exposada mediàticament; és una cosa que té llums i ombres. Però intento aprofitar cada altaveu que em concedeixen per, almenys, ser entretinguda o llançar un missatge contundent sobre qualsevol cosa que em sembli que té un valor.

Un dels missatges que llança en el programa és que la indústria de la bellesa és pedòfila.

La indústria de la bellesa és pedòfila perquè no és casual que l’ideal sigui semblar un adolescent i això, sens dubte, és com a mínim problemàtic. Els cossos sense pèl, aquesta obsessió per no tenir ni una arruga, pel col·lagen, el fetitxisme amb la virginitat, amb el fet de ser jove... L’ideal de bellesa, sobretot el femení, s’ha construït entorn d’una perpètua joventut que és inassumible, pel simple fet que envellim. Després també hi ha aquesta obsessió de molta gent jove, fins i tot de menors, per tenir un aspecte de més adult, de vegades hipersexualitzat, reforçat pels mitjans i per tots els inputs que reben.

Notícies relacionades

Explosió de colors a la ‘Capella gitana’

L’ús del ‘burquini’, imposició o no

¿Ha arribat a cap conclusió al voltant del títol del programa? ¿Considera que Samantha Hudson és una obra d’art?

He arribat a la conclusió que una és el que vol ser. I després potser has de fer front a la feina de convèncer la resta del món que tens raó. És una cosa que podem veure en Marcel Duchamp, el dadaisme, el plàtan de Cattelan, aquelles escultures que eren una roda de bicicleta amb un tamboret que posaven en un museu i que deien que eren art. Si convences la gent que ho és, ho és. Així que una pot ser una obra d’art sempre que estigui disposada a defensar-ho a capa i espasa.