L’ús del ‘burquini’, imposició o no

A l’estiu del 2016, després dels atemptats de França, una parella de policies va demanar a una dona ajaguda a la platja amb el seu burquini que es destapés. La por, l’amenaça o la seguretat van ser els conceptes més repetits per justificar aquella acció, i el debat que es va encendre al país veí sobre la possibilitat de prohibir la peça de roba. Just un segle abans, en platges europees i nord-americanes, els agents es passejaven per la sorra armats amb una cinta mètrica a la mà per comprovar si el banyador de les dones era massa curt. De fet, les que s’atrevien a mostrar uns centímetres més de pell del compte acabaven preses. Podríem determinar que, en només 100 anys, a Occident hem passat d’escandalitzar-nos per l’escassetat a fer-ho per l’excés de roba.

Als anys 50 molts es van alarmar amb la invenció del biquini perquè havien oblidat que, en la Grècia clàssica, aquesta peça la feien servir les atletes per practicar esports (igual que els homes portaven tanga o fins i tot anaven despullats).

Defensar una minifaldilla

Van ser les religions monoteistes les que van convertir el cos en pecaminós (sobretot el de la dona). Per això, de vegades, les feministes han de defensar una minifaldilla i d’altres, un vel. I no és una contradicció, perquè en un cas i en l’altre es defensa la llibertat d’expressió (estètica) femenina. Precisament per aquest motiu, fins i tot en les manifestacions a l’Iran contra la policia de la moral i l’obligatorietat que les dones es tapessin el cap, hi havia moltes dones amb vel protestant contra el règim perquè comprenen que l’ús ha de ser voluntari, mai imposat.

Ara bé, està clar que el que ens espanta, molesta, incomoda o detestem del burquini no és la peça per si mateix (perquè llavors un vestit de neoprè també podria generar rebuig). La raó de la higiene la compro, però si es reflexiona una miqueta no sé fins a quin punt se vel protestant contra el règim perquè entenen que l’ús ha de ser voluntari, mai imposat.

Ara bé, està clar que el que ens espanta, molesta, incomoda o detestem del burquini no és la peça en si (perquè llavors un vestit de neoprè també podria generar rebuig). El motiu de la higiene l’entenc, però, si es reflexiona una mica, no sé fins a quin punt se sosté (i amb la gent que es banya amb samarreta per no cremar-se o els nanos que porten els calçotets sota el banyador, ¿què passa?). El problema, en realitat, és el que significa la peça i, també, els prejudicis que tinguem. És a dir, una caixera amb vel en un supermercat ens xoca, però després admirem Grace Kelly amb el seu glamurós mocador al cap conduint un descapotable o ens fascina el turbant de la xeica de Qatar.

Notícies relacionades

Explosió de colors a la ‘Capella gitana’

El cineasta i propietari dels Méliès Carles Balagué mor als 76 anys

El burca

Al·legant motius de seguretat es pot (i es deu) prohibir el burca, per descomptat, com al seu dia (segle XVIII) es va prohibir la capa espanyola. Però, ¿quina amenaça suposa el burquini? L’opressió de la dona, és clar. Però, ¿aquesta submissió qui la determina? Perquè cert feminisme em diu que posar-se uns stilettos equival a acceptar el domini del patriarcat. Però, una vegada assumeixo que els talons d’agulla van ser creats com a part del fetitxisme masculí i que alenteixen i limiten el meu moviment, si transgredeixo el significat original del taló i a mi aquests centímetres de més i la postura que hi adopto em donen seguretat, ¿quin problema hi ha? El tema és tan delicat com complex i no pretenc donar una solució al respecte. Perquè soc conscient que també moltes dones a casa o a les seves comunitats no tenen la possibilitat d’elecció, clau en aquest tema. No obstant, i precisament per això, considero que la principal llibertat que han de garantir les autoritats a la ciutadania és la que concedeix el coneixement, la informació. I, ja un cop sapiguem què ens posem a sobre de la pell, per què i per a què, decidim.