No és només Europa

S'ha escrit fins a la sacietat i comparteixo la crítica. La reacció de la majoria de països de la UE davant la crisi dels refugiats és vergonyosa i intolerable. Les imatges d’homes, dones i nens ofegant-se al mar o embarcant-se en llargues marxes a peu mentre els països tanquen fronteres i erigeixen tanques per impedir el seu trànsit, o les deportacions per l’Àrtic són indigeribles per a qualsevol persona de bé i il·lustren el fracàs d’una Europa que diu sustentar-se en els valors. S’han superat moltes línies vermelles i poques avergonyeixen tant com la decisió de Dinamarca de confiscar béns als refugiats, per les reminiscències històriques que evoca.

    Dit tot això hauríem d’ampliar el focus. Perquè la pitjor crisi de refugiats des de la segona guerra mundial no és només un problema europeu; és un problema global. I convé apuntar també cap a altres llocs. Els Estats Units no poden seguir emparant-se en l’argument de la seguretat per mantenir tancades les portes als refugiats sirians. No arriben ni a 5.000 els que han trobat asil en aquell país, tradicionalment terra de refugi. El president Barack Obama s’ha compromès a acceptar-ne 10.000 en el termini d’un any. Segueix sent molt poc i tot i així aixeca polèmica. Es compten per desenes els governadors d’estats dels Estats Units que han afirmat que no els volen al seu territori.

    ¿I què dir de les riques monarquies del Golf, banyades en petrodòlars i tan disposades a finançar grups armats a Síria però que es neguen a acceptar ni un refugiat, encara que es tracti dels seus germans àrabs?

Notícies relacionades

Almenys dos morts i uns 40 ferits en estavellar-se un tramvia contra un edifici al centre de Milà

Barthélemy Yaouda Hourgo, bisbe camerunès: «Trump és com Boko Haram, el que està fent amb l’ajuda humanitària és un crim»

    Tampoc hauríem d’exonerar-ne Rússia, el principal aliat del president sirià, Baixar al-Assad, i, com a tal, un dels grans responsables de la tragèdia. No oblidem que el conflicte armat va començar per la brutal repressió a sang i foc amb què el règim d’Assad es va entestar a esclafar les protestes, inicialment pacífiques, sorgides a l’empara de la primavera àrab. I que va ser l’ajuda russa i iraniana la que va permetre a Assad sobreviure, tot plegat molt abans que la irrupció de l’Estat Islàmic elevés l’infern sirià a una nova dimensió. Però Moscou es renta les mans davant la crisi dels refugiats i rebutja fins i tot aquells que Noruega pretén tornar-li perquè van entrar a  través de la seva frontera.

    Tot això és sabut però es diu menys. Convé recordar-ho.